Visita també My Red Notepad: No és un mirall perfecte,
però és un reflex de la mateixa ànima.


dilluns, 24 d’octubre de 2011

Vida abans de la Wikipedia

Hi va haver un temps sense telèfons mòbils, sense internet ni ordinadors, sense càmeres digitals ni GPS. Si havies de fer un treball per l'escola, no tenies més remei que anar-te'n a passar la tarda a la biblioteca pública que et quedés més a prop de casa per consultar algun dels volums de la Gran Enciclopèdia Catalana. Eren llibres senyorials, que obries amb respecte, folrats amb tela verda, amb inscripcions daurades al llom, que amb prou feines t'atrevies a fregar amb la punta del dit mentre buscaves la «POM» de pomera o la «GLO» de globalització. En aquells temps, ni tan sols l'enciclopèdia no sabia què era exactament allò de la globalització.

Quan trobaves el llibre que t'interessava, el treies amb compte del prestatge, suplicant en silenci que cap bibliotecària no s'aixequés de la taula per oferir-se a ajudar a un marrec a portar el llibre fins a la taula. Sempre havies estat el nyicris de la classe. Una vegada sobre la taula, les pàgines s'obrien de bat a bat, generoses, enlluernant-te amb uns folis brillants que reflectien la llum dels fluorescents, il·lustrant-te amb fotografies a tot color que et mostraven llocs exòtics que no coneixeries mai.

Panamà, Perú, Polònia,... Havies de fer gala d'una gran força de voluntat per no perdre't entres tantes paraules i havies de recordar-te contínuament que el teu objectiu era la «POM» de pomera, que havies de fer un treball de les pomeres, que no volies saber què era un peix lloro ni un puma, que no t'havia interessat mai ni el piragüisme ni la petanca, que Pompeia no et feia ni fred ni calor, malgrat les imatges d'un volcà en plena erupció que acompanyava l'article, malgrat descobries que el volcà es deia Vesuvi, que l'any 79 havia explotat amb una pluja de cendra tan espessa que havia tapat el sol, que la lava havia enterrat la ciutat de Pompeia en menys de vint-i-quatre hores.

No! «Pomera, pomera, pomera» et repeties en un mantra infinit fins a trobar la paraula que estaves buscant, treies la llibreta de la motxilla de l'escola i començaves a copiar la definició amb llapis amb lletra de corre-cuita. Les bibliotecàries no deixaven treure els volums de l'enciclopèdia de la biblioteca per fer-ne fotocòpies. Hi havia companys de classe, rics del cagar, que presumien de tenir una enciclopèdia a casa, una de particular, només per ells, però tu sempre amagaves l'enveja argumentant que no hi havia necessitat de gastar-se dues-centes cinquanta mil pessetes en uns llibres que a la biblioteca podies consultar de frac. S'havia de ser idiota per gastar-se tants diners.

Una vegada a casa, posaves un paper a la màquina d'escriure i començaves a passar a net el què havies escrit a la llibreta. De vegades no t'entenies la teva pròpia lletra i et veies obligat a tornar a la biblioteca l'endemà per desxifrar el misteri. D'altres vegades decidies tirar pel dret i transcrivies que la pomera era un arbre caducifoli, de la família dels rosers, originari de l'Europa oriental i de l'Àsia occidental. Però intentaves no recórrer gaire aquella solució, perquè inevitablement la senyoreta et tornava el treball amb la paraula rosers encerclada en vermell, amb un interrogant enorme que creuava mitja pàgina i una nota manuscrita a peu de pàgina: «volies dir rosàcies?».

«Sembla copiat de l'enciclopèdia» era l'altra nota que acostumava a escriure la senyoreta, com si amb interrogants enormes i aquelles cinc paraules fos capaç de corregir qualsevol treball. Per evitar-ho, a més a més d'assegurar-te de copiar correctament les paraules de l'enciclopèdia, havies de canviar-ne l'ordre a l'hora de passar-les a màquina. Si el llibre deia que la poma era un «fruit carnós i complex de la pomera, del tipus pom, de forma esferoïdal o més o menys rodonenca», tu picaves a màquina que la poma era un «fruit rodenc i pomós de la pomera, del tipus complex, de forma esferoïdal o més o menys carnosa» i creuaves els dits perquè ningú no et demanés què significava «esferoïdal».

Les males llengües deien que el repertori de la senyoreta es completava amb una tercera variant, una emma i una be alta, en majúscules, que escrivia a la portada d'alguns treballs al mig d'una rodona gairebé perfecte, però les mateixes males llengües advertien que eren un signe reservat només per uns pocs privilegiats, altrament coneguts amb el nom d'empollons, pilotes o fills de papa a qui la senyoreta no s'atrevia a suspendre. Inevitablement, amb una correlació gairebé perfecte d'un a un, els mateixos subjectes eren els qui tenien una enciclopèdia a casa, particular, només per ells, a més a més d'una professora particular, una piscina particular i una xalet a la platja particular. Eren casos molt particulars.

Les portades eren una altra guerra. Una vegada escrit el text, no podies limitar-te a unir els dos folis amb una grapa. Allò hauria estat un sacrilegi imperdonable que s'hauria traduït en un suspens a final de trimestre. La portada havia de ser original, havia de tenir força i caràcter, havia de ser un reflex de la teva personalitat, almenys de la personalitat que volies que la senyoreta es cregués que tenies per fer-te mereixedor d'una bona nota. Vaja, que havia de ser una petita obra d'art per distingir-te de la trentena de treballs que, com tu, s'havien limitat a copiar la definició de l'enciclopèdia. Hi havia quatre elements inamovibles: títol, nom, data i curs. A partir d'aquí, podies fer volar la imaginació. Hi havia qui escrivia el títol amb retoladors de colors, dibuixant lletres arrodonides que semblaven globus a punt de perdre's entre els núvols. D'altres picaven el títol a màquina, «La pomera», però llavors agafaven la capsa de colors i a sota del títol hi dibuixaven un pal negre amb tres branques que semblava una forquilla plena d'espinacs.

La categoria de luxe utilitzava fotocòpies en color. Era una tàctica arriscada. Primer havies de trobar un llibre amb una imatge que fos digne del teu treball. Després, havies de convèncer els pares perquè es gastessin cinc-centes pessetes en una fotocòpia en color i fer comprendre a la dependenta que, encara que en el llibre la poma no era més gran que una moneda de cent pessetes, tu volies que fos prou gran com per ocupar tota la portada del teu treball. Per últim, arribava el moment crític. Barra de cola o Imedio. Si optaves per la primera opció, corries el risc que, en el moment menys oportú, la foto caigués del foli i la teva portada es convertís en un zero directe. Si et decantaves per la segona, al cap d'un mes la teva motxilla encara feia pudor d'una barreja rara entre detergent i aiguarràs. El celo era una tercera alternativa, però a la senyoreta no li agradava que es veiés i havies de ser molt hàbil amb les mans per poder-lo camuflar de forma convenient.

El procés complet d'elaboració d'un treball podia durar setmanes i, en tot cas, sempre s'acabava el dia abans a les dues de la matinada, envoltat pels crits de la mare que et deia que te n'anessis a dormir i els roncs del pare que feia hores que dormia, aliè a la teva tragèdia. Al final, la batalla sempre la guanyaves tu, i ni tu ni la teva mare no us n'anàveu al llit fins que el treball s'havia acabat, però a la bona dona semblava agradar-li muntar-te sempre aquells numerets just la nit abans d'haver d'entregar un treball. Mares, qui les entén?

En aquelles nits d'insomni, inevitablement, t'assaltava el dimoni de l'enveja i no podies evitar maleir els companys de classe que eren capaços de teclejar a mil revolucions per minut. N'hi havia que fins i tot eren capaços de fer servir els deu dits! En canvi tu, allà, com un panoli, amb l'índex de la mà dreta assenyalant el cel, perdent el temps mentre buscaves la «a», la «e» i la «ç». Aquella màquina no tenia «ç»! I llavors optaves per la solució d'emergència, teclejaves una «c», tornaves enrere i hi escrivies una coma a sobre. Quan no trobaves la «q» era més complicat. En ple malson, et prometies que l'any següent t'apuntaries a mecanografia i suplicaves a la teva mare que fes la preinscripció l'endemà mateix per no quedar-te sense plaça. Quan el treball estava acabat, però, oblidaves la teva promesa i l'any següent continuaves apuntat a futbol, a bàsquet i anglès. I la teva mare no et tornava a treure el tema.

A més a més de la velocitat, les màquines d'escriure tenien els seus propis secrets. Si t'equivocaves a l'hora de picar una lletra, la correcció es podia convertir en una odissea. Si tenies temps de sobres, treies el full de la màquina, esborraves la lletra escampant-hi tipp-ex amb un pinzellet, deixaves que s'assequés durant uns segons, tornaves a posar el full a la màquina, t'asseguraves que les lletres quedessin alineades i continuaves escrivint. Si tenies pressa, la solució anterior es podia convertir en una cinta de tinta que havies de llençar, perquè havies començat a teclejar abans que el tipp-ex estigués sec del tot, o en una línia que de sobte es trencava i continuava mig esglaó més avall. Els qui coneixien el secret de l'ofici, és a dir, els empollons que en lloc de jugar al futbol feien tres hores a la setmana de màquina, utilitzaven uns petits trossos de paper que ja portaven el tipp-ex incorporat. Quan s'equivocaven, ells també s'equivocaven, tornaven enrere, posaven el petit paper corrector sobre la lletra que volien fer desaparèixer, picaven la tecla que havia provocat l'error i la grafia es convertia en una ombra blanca del què havia estat. Però ningú no es volia rebaixar a demanar-los un d'aquells paperets miraculosos.

Hi va haver un temps sense telèfons mòbils, sense internet ni ordinadors, sense càmeres digitals ni GPS. Ho he recordat de sobte aquest matí, quan en fer neteja d'un armari, m'ha saltat a les mans el treball d'una pomera que vaig haver de fer a segon d'EGB. Abans sí que sabíem el què era patir, el què significava la paraula esforç. No com ara, que els nens en tenen prou d'entrar a la wikipedia, obrir un processador de textos, copiar i enganxar, buscar una imatge al google i prémer la tecla d'imprimir. Em sento un incomprès en veure la nota que em va posar la senyoreta. Ni tan sols llavors va saber valorar el meu esforç. Quina nota posaria als nens d'avui en dia?

– Ei, què és això?! – exclama la Marta prenent-me el treball de les mans – Només et van posar un dos?

– No te'n fotis! – responc enfadat, vermell com un tomàquet –. Què et va posar a tu?

– No ho sé. Suposo que un deu.

– Empollona.

– Jo no sóc una empollona – em replica traient-me la llengua –. Simplement, feia alguna cosa més que copiar-me la definició de l'enciclopèdia. Crec que, per aquest treball de la pomera, vaig anar a parlar amb una dona que tenia una parada de fruita al mercat municipal.

– És impossible que te'n recordis. Fa massa anys.

– Massa anys? Però si aquí diu que és un treball del 1996. Només fa quinze anys!

No hi havia ni telèfons mòbils, ni internet ni ordinadors, ni càmeres digitals ni GPS. I li semblen poc quinze anys? Com passa el temps.



[Aquest relat ha estat seleccionat per formar part del recull Temps era temps, que l'Associació de Relataires en Català publicarà a d'abril del 2012]

divendres, 14 d’octubre de 2011

Comunicat

Es comunica a totes les persones de bé que, com a mesura extraordinària per superar la crisi, el govern ha decidit retallar tretze anys al calendari. Demà al matí, Catalunya es despertarà oficialment al 1998. Un cafè costarà cent pessetes i omplir el dipòsit de benzina no en valdrà més de tres mil. La taxa d’atur baixarà automàticament del divuit al nou per cent.

Els telèfons mòbils seran una quimera del futur, així com els portàtils, els notebooks i els ipods. Les companyies low cost tornaran a ser vistes amb recel i ningú no sabrà a on són les Torres Bessones, ni l’Iraq ni l’Afganistan. Ningú coneixerà el significat de la paraula tsunami. Els especuladors podran llençar-se de nou sobre el totxo per inflar una bombolla que tardarà deu anys a esclatar i el senyor Millet serà restituït al capdavant del Palau de la Música. Es retornaran a les federacions respectives les dotze copes guanyades pel Pep Team i es taparà el túnel que passa per sota de la Sagrada Família per poder reiniciar les obres del TGV. La literatura catalana no haurà estat mai convidada a la Fira de Frankfurt i no existiran webs com «Relats en català» o «Jo escric». «Facebook» o «Twitter» seran paraules d’acudit, qui es pot prendre seriosament «Llibre de cares» o «Piu-piu»?

Es demana comprensió a totes les persones de bé per les inconveniències que el canvi de mil•lenni els pugui ocasionar, però els podem assegurar, com si ho haguéssim viscut, que l’efecte mil nou-cents no danyarà el disc dur dels seus ordinadors de sobretaula.


[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]