L’escriptora signava exemplars amb la inèrcia que donen els anys i un bolígraf acabat d’estrenar. Recordava amb un somriure la primera vegada que havia rimat un sonet o havia improvisat un haiku. Quan era petita, a l’hora del pati, ningú no la comprenia. Un acròstic treballava en un circ? L’epopeia era la xicota d’en Popeye?
– Nena, no se t’entén! – es queixaven les companyes –. Per què no parles en català?
La dona es va aixecar de la cadira i es va dirigir al racó a on hi havia les copes de cava.
Un grup de nois feia broma al passadís.
– Vàreu veure en Xavi? Li van fer un «penalty» de manual! I quan va llençar el «corner» i van aturar el jugada per «off side»? D’això se’n diu robar tres punts!
– A l’Alguersuari sí que li van robar la cursa! El van sancionar amb un «drive through» i va perdre un munt de temps al «pit lane», encara sort que va aconseguir remuntar en l’aturada «boxes» i era el més ràpid al «chicane»!
L’escriptora els va llençar una mirada de reprovació en passar pel seu costat.
– Nens, no se us entén! – es va queixar –. Per què no parleu en català?
[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]
