– El
vostre fill i la vostra jove no presenten cap millora.
Els
criats van apartar-se del passadís mentre el senyor s'allunyava de
l'estança amb passos lents, arrossegant la capa sobre les lloses
humides en direcció a les cavallerisses. Si el seu fill es moria
sense donar-li descendència, el seu llinatge es perdria en el fum
dels temps i es convertiria la riota de la cort. A qui se li acudia
de tenir només un fill argumentant que no podria estimar cap altra
dona com la seva primera muller? Potser fins i tot hi havia el perill
que el Comte li retirés la confiança i l'obligués a viure els
últims anys de la seva vida com un vulgar captaire, oblidant els
serveis prestats.
La
pesta, la maleïda la pesta. Havia cregut que amb la mort de l'última
bruixa la malaltia desapareixeria, que el foc purificaria els mals
esperits i la bonança tornaria al poble. S'havia negat a escoltar
les súpliques de totes i cadascuna de les dones que havia condemnat
a la foguera, havia perseguit els rumors fins a les últimes
conseqüències. Desesperat, veient com la vida del seu primogènit
llanguia hora rere hora, finalment havia decretat l'execució de
totes les dones del poble, grans i petites, formoses o lletges.
– Només
hi ha una explicació possible – va murmurar per si mentre li
ensellaven el cavall –. Encara queda una bruixa.
Mentre
el senyor de Tous pujava al cavall, la jove Ermessenda s'esmunyia una
nit més al molí de la roda. Feia tres nits que s'hi amagava. La
primera nit hi havia entrat de casualitat, fugint dels soldats del
castell. La segona havia pres la precaució d'assegurar-se que el
moliner havia marxat cap a casa abans d'entrar-hi. La tercera s'havia
convertit en una rutina i semblava que ho hagués fet tota la vida.
Ja gairebé no se'n recordava de la mare que havia mort a la foguera
només quatre dies enrere. Semblava que hagués passat una eternitat
des de llavors. Eren les curanderes del poble, eren les primeres a
qui els veïns havien assenyalat quan el senyor feudal havia començat
a buscar culpables per la malaltia del seu fill. Des de llavors,
només dues coses havien ocupat la seva ment: sobreviure i desxifrar
el llibre del vell musulmà.
L'Ermessenda
va encendre la llar de foc després d'haver-se assegurat que totes
les finestres estaven tancades. Es va asseure al terra ben a prop de
les flames i va obrir sobre la falda aquell llibre que havia format
part de les dones de la seva família des de feia generacions, el
llibre que un esclau musulmà havia donat a la seva besàvia a canvi
d'un remei pel mal d'ossos. Va obrir-lo per la pàgina que se sabia
de memòria i es va tornar a fixar en les imatges que acompanyaven un
text que se li feia incomprensible: les butllofes negres a les
engonals i les aixelles, els pulmons plens de líquid que ofegaven
els malalts, el mal que es transmetia a través de les rates. I al
final de la pàgina, la imatge que l'obsessionava i que li feia
mantenir l'esperança: un malalt curat, somrient, donant les gràcies
al seu metge.
– Tan
de bo sabés què diu – va desitjar en veu alta, passant la punta
dels dits per les lletres incomprensibles.
Va
tornar a mirar els dibuixos. Hi havia una planta de romaní,
farigola, tres bols de greix de porc, dues branques de llorer... I
una planta amb unes fulles que era incapaç d'identificar. Estava
convençuda que el text amagava la resposta, estava convençuda que
en aquell llibre hi havia la cura per la pesta, la fi de tan de
sofriment, però no podia saber-ho del cert. Ningú del poble no
sabia llegir, les dones no podien entrar al monestir i, si s'acostava
al castell, el senyor la faria cremar abans que pogués obrir la
boca.
– Ho
sabia, encara queda una bruixa!
El
crit la va agafar tan d'imprevist que ni tan sols va tenir temps
d'aixecar-se. Una figura enorme se li va llençar a sobre i la va
apressar contra el terra.
– Et
pensaves que et podries amagar de mi? El meu fill viurà, em sents?
Viurà!
– Senyor,
jo no li vull cap mal al vostre fill! – va xisclar l'Ermessenda –.
Jo el vull curar!
– Tu?!
– El
llibre! Al llibre hi ha escrita la cura, només l'heu de llegir!
El
senyor feudal va semblar que vacil·lava. Sense deixar la noia, va
allargar la mà per recollir el llibre que havia caigut al terra de
bocaterrosa. En donar-li la volta i clavar la mirada a les pàgines,
però, la seva cara es va tornar vermella de fúria.
– Això
són textos d'infidels! – va rugir llençant el llibre al foc –.
Vols que em condemni jo també?! Cremaràs a la foguera, maleïda
bruixa, a la foguera!
– No,
si us plau, no! – va suplicar l'Ermessenda intentant alliberar-se
per salvar el llibre del foc –. El llibre! Salveu el llibre!
L'home
es va carregar la noia a l'esquena i va sortir del molí. Amb pocs
segons, les flames van convertir el paper en cendres.
[Relat
guanyador del 3r premi
en el Certamen Literari del Festival de Llegendes de Catalunya 2012 de Sant Martí de Tous]
