El món és una
ficció que vaig escriure abans d'ahir. Sí, sí, jo tot solet. No us
ho creieu?
Els països. Deixeu que ho paladegi
mentre ho pronuncio: «p-a-ï-s-o-s». Inventats, pura ficció. No
existeixen! ¿Heu vist mai un pardal que s'estampi contra un mur de
vidre en travessar la frontera dels Pirineus? No. Per què no? Perquè
les fronteres no existeixen!
Les llengües. Sons. Cadenes de sons
que creieu que representen quelcom perquè qualcú us va fer creure,
en algun moment, que si pronunciàveu «mama» o «mamá» o «mummy»,
o qualsevol altra arbitrarietat per l'estil, algú vindria corrents
a donar-vos de mamar. Perquè us ho vau creure!
Els diners. Aquest és el meu
preferit! Heu vist mai un arbre de bitllets? Una font de monedes? Més
encara, una pluja de targetes de crèdit? No. Per què no? Perquè
són pura creació!
Els títols. Primer van ser els títols
nobiliaris: Rei del Matarranya, Comte de Maó, Duc de Gurb. Després
la llista va créixer fins a límits insospitats!
Molt-honorable-il·lustríssim-excel·lentíssim-senyor-president,
director-a-seques,
empleat-a-qui-li-toquen-tots-els-pollastres-però-mai-no-li-toca-la-grossa,
dona-de-fer-feines,... És divertídissim jugar a reescriure-us les
etiquetes, hauríeu de veure com us canvia la cara!
La realitat és tossuda. De vegades se
les enginya per posar-me pals a les rodes en un intent desesperat per
recuperar el terreny perdut: un atac de fam enmig d'una carretera
perduda de muntanya a on et veus incapaç de menjar-te la cartera,
una discussió amb el teu fill petit que amenaça de marxar de casa i
que de sobte descobreixes que ja té setze anys,... Però res,
minúcies. La realitat no pot fer res sense vosaltres. I vosaltres us
ho creieu tot, sense preguntes.
Moltes gràcies per ser uns lectors
tan fidels.
Sempre amb vosaltres,
L'home del sac
