VullEscriure.Cat - "Si no véns, oblida'm"

‒ Si no véns, oblida'm.

La Xènia surt del pis donant un cop de porta que fa tremolar la cristalleria dels prestatges. És la vintena discussió d'aquesta la setmana. Intentes calmar-te i respires a fons. Una, dues, tres.

«No suporto quan em deixa amb la paraula a la boca!» penses al mateix temps que entres al bany i obres l'aixeta. Necessites una dutxa; freda o calenta, tan se val. Necessites que l'aigua s'emporti pel desguàs el mal cos que sempre et deixen aquestes baralles sense sentit. «Només és una festa de disfresses, per què s'ha de posar així? Haig d'acabar aquest relat per enviar-lo a l'editorial abans de les deu... Ha oblidat que demà hem de pagar el lloguer? No tothom té la sort de no haver de preocupar-se per les factures amb l'excusa que està acabant el doctorat!»

(...)

‒ Què vols dir que hi ha un «bufó»?

‒ Te'n recordes de l'Enric?

Penges el telèfon. No necessites sentir res més. Guapo, ric, llest. L'Enric, l'ex xicot de la Xènia de l'època de l'institut, el noi perfecte. Mai no vas entendre perquè la Xènia havia decidit substituir-lo per algú com tu.

‒ Perquè l'Enric no li feia cas.

Les paraules se t'escapen de la boca al mateix temps que una suor freda et puja per la columna vertebral. Mires el portàtil, la pantalla en blanc, el cendrer ple de cigarretes. Mires el rellotge: són les vuit.

 

Fes clic a VULL ESCRIURE per accedir al text complet.

Respon a la Crida!

Una àvia autèntica

– Ai, nen, aparta't! No ho veus que no em deixes passar?

L'home de boina negra esclafeix en una rialla i se'n retira un pas. La vella de cabells blancs continua el seu trajecte al voltant de la taula, amb una mà als ronyons i pas insegur, remugant amb veu rogallosa contra la jovenalla i la seva falta d'educació.

– Hauries d'haver conegut el meu pare, ell sí que t'hauria fet anar dret. I tu, no toquis els bombons! – exclama picant als dits d'una dona de rinxols grisos que tenia el dolç a tocar dels llavis –. Per l'amor de Déu, no penses créixer mai? Se't corcaran totes les dents!

Quan la vella es gira per continuar la seva ronda, la dona li dedica una llengota i s'empassa la filigrana de xocolata. La figura de cabells blancs s'atura al costat del cotxet.

– Com està el meu nét? – la vella ensuma l'aire i arrufa el nas.

El nadó desdentegat esclafeix en una rialla, agafa el floc de cabells blancs que li queda més a prop i l'estiba amb totes les seves forces. Abans que ningú pugui auxiliar-la, la cabellera de la dona es desenganxa del seu cap i, com si d'un encanteri es tractés, la vella es converteix en una nena de sis anys que comença a plorar a llàgrima viva.

– Laia, no ploris – intercedeix la dona de rinxols grisos asseient-se la nena sense perruca a la falda –. Vols un bombó?

L'home recupera la cabellera blanca de les mans triomfants de la criatura i la torna a col·locar al cap de la nena. Els plors s'acaben a l'acte.

– Bombons, jo? – exclama la nena ofesa, saltant de la falda de la dona amb tota la dignitat que li donen els seus sis anys –. No m'haurien pas donat el primer premi al concurs de disfresses si semblés una criatura! No veus que sóc una autèntica àvia?

La dona i l'home intercanvien un mig somriure i s'arronsen d'espatlles. Ser àvia és alguna cosa més que portar una perruca de cabells blancs.


 

Nota de l'autora – Relat dedicat a la meva àvia (Feliç aniversari!)

[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]