Es comunica a totes les persones de bé que, com a mesura extraordinària per superar la crisi, el govern ha decidit retallar tretze anys al calendari. Demà al matí, Catalunya es despertarà oficialment al 1998. Un cafè costarà cent pessetes i omplir el dipòsit de benzina no en valdrà més de tres mil. La taxa d’atur baixarà automàticament del divuit al nou per cent.
Els telèfons mòbils seran una quimera del futur, així com els portàtils, els notebooks i els ipods. Les companyies low cost tornaran a ser vistes amb recel i ningú no sabrà a on són les Torres Bessones, ni l’Iraq ni l’Afganistan. Ningú coneixerà el significat de la paraula tsunami. Els especuladors podran llençar-se de nou sobre el totxo per inflar una bombolla que tardarà deu anys a esclatar i el senyor Millet serà restituït al capdavant del Palau de la Música. Es retornaran a les federacions respectives les dotze copes guanyades pel Pep Team i es taparà el túnel que passa per sota de la Sagrada Família per poder reiniciar les obres del TGV. La literatura catalana no haurà estat mai convidada a la Fira de Frankfurt i no existiran webs com «Relats en català» o «Jo escric». «Facebook» o «Twitter» seran paraules d’acudit, qui es pot prendre seriosament «Llibre de cares» o «Piu-piu»?
Es demana comprensió a totes les persones de bé per les inconveniències que el canvi de mil•lenni els pugui ocasionar, però els podem assegurar, com si ho haguéssim viscut, que l’efecte mil nou-cents no danyarà el disc dur dels seus ordinadors de sobretaula.
[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada