Escriure
no és natural. Però explicar històries ho és des que el món és
món.
Expliquem
històries als nens abans d'anar a dormir, i per donar-los força
quan han de fer alguna cosa que els fa por, i per entretenir-los quan
demanen més galetes i el pot fa hores que està buit.
Deixem
que ens expliquin històries des de la pantalla de la tele, i des de
la pantalla de l'ordinador, i del telèfon, i de l'ipad, i des del
rellotge tàctil d'última generació.
Ens
expliquem històries a nosaltres mateixos per donar sentit al que
fem, per justificar-nos, per conjurar els fantasmes del passat, per
aixecar-nos després de cada derrota, per mantenir vius els somnis.
I
de sobte, un dia, ens diuen que les històries no existeixen, ni les
que ens explicaven quan érem petits, ni les que ens expliquen per
les pantalles, ni les que ens expliquem a nosaltres mateixos. Ens
diuen que no existeixen i el nostre món trontolla.
I per això
escrivim, per continuar sent qui som: perquè no pot no existir una
cosa que està escrita. Feliç Sant
Jordi 2013!
[Aquest
relat
ha
estat publicat
al
diari
«Osona Comarca»]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada