És
per
això
que
totes
les
cabres
tenen
ulls
de
dimoni
i
la
cua
tallada;
i
per
això
li
agrada
tant
al
diable
encarnar-se
en
elles.
J.L.
i
W.K.
GRIMM
"Què
vol
dir
tot
això?",
es
preguntà
en
despertar.
Per
ara,
aniria
al
servei
a
alleujar
aquella
picor
matinera.
Després,
ja
decidiria.
Encara
que
tenia
entès
per
les
pelis
que
una
bona
possessió
necessitava
d'una
tia
fleuma
i
amb
pitrera
escandalosa:
on
en
trobaria
una?
Després
de
pensar
i
pensar,
se'n
va
anar
a
la
discoteca
per
parlar
amb
alguna
gogó,
tot
i
ser
conscient
que
es
basava
en
tòpics.
Però
només
entrar,
succeí
el
de
sempre:
totes
les
dones
presents
se
sentiren
atretes
per
la
seva
aura
de
sexualitat
perversa.
Així
que
se
li
van
tirar
a
sobre.
Allà
començava
la
diversió.
Res
d’allò
feia
bona
pinta.
L’antre
s’anomenava
Mia
Farrow.
Les
noies
ballaven
a
la
barra
al
ritme
eixordador
de
Helter
Skelter.
Flipava.
Era
la
primera
vegada
a
la
seva
vida
que
havia
d'anar
apartant
dones
com
si
fossin
mosques.
Una
d'elles,
però,
se'l
mirava
diferent...
allò
l'atreia
i
l'espantava
alhora.
Ja
havia
tingut
problemes
amb
exorcistes
abans
quan
posseïa
a
humans,
però
no
es
pogué
resistir
a
fer-ho.
Aquella
seria
el
seu
objectiu.
— Com
et
dius?
Ella
no
respongué.
Obrí
uns
ulls...
especials.
Tenien
alguna
cosa
d'animal,
aquells
ulls.
Espantaven!
L’exorcista
el
mirà
amb
curiositat,
era
un
tipus
mesquí
i
sense
gaire
interès,
i
en
canvi
tothom
en
aquell
bar
s’hi
sentia
atret.
Per
si
de
cas,
obrí
la
bossa
per
tenir
ben
a
mà
l'aigua
beneïda
i
la
seva
arma
secreta
contra
els
dimonis.
— Et
reconec,
no
pots
enganyar-me.
Ets
l’àngel
caigut
—va
dir
tremolosa.
— I
tu?
Ets
la
Santa
entre
les
pecadores?
—va
etzibar-li.
Al
moment
que
digué
això
espetegà
els
dits
bo
i
fent
aparèixer
una
pistola
làser
en
les
seves
mans.
Satanàs
també
s'havia
modernitzat.
Ella
respongué
amb
una
foto
a
l'Instagram
que
repiulà
al
telèfon
i
penjà
al
mur
de
Facebook.
Satanàs
quedà
ben
retratat.
Aquell
intens
duel
va
quedar
en
un
—aparentment
amistós—
empat.
El
dimoni
i
la
xica
anaren
a
la
barra
a
fer-se
un
gintònic.
Però,
llavors
Satanàs
va
veure
les
fotos
que
li
havien
fet
i
féu:
— Com
t'atreveixes!
Has
agafat
el
meu
perfil
dolent!
Ella
se'l
mirà
xarrupant
el
seu
Dry
Martini
—no
entenia
aquella
moda
dels
gintònics—
i
li
digué:
— Per
ser
dimoni,
no
tens
gaire
caràcter.
— Tu
ho
has
volgut
— respongué
Satanàs
mentre
començava
a
posseir
el
cos
de
la
noia.
Satanàs
la
posseí,
però
ella
contraatacà
traient
l’Iphone
i
haquejant-lo.
Ara
cadascú
dominava
l’ànima
del
altre.
Contra
la
seva
voluntat,
el
Príncep
de
les
Tenebres
s'atansà
a
un
dels
segurates
més
catxes
de
la
porta
i
li
va
fer
proposicions
deshonestes.
Els
dimonis
sortiren
de
l'Infern.
S'havien
mantingut
silenciosos
fins
ara,
però
Satanàs
estava
sent
massa
bo.
Eren
pocs
i
buscaven
sarau.
Estaven
farts
d’ell,
així
que
van
decidir
fer-ne
alguna
de
grossa,
per
molestar,
més
que
res.
Un
paio
vestit
d'una
manera
estrafolària
no
el
deixava
d'observar
des
de
la
barra.
"Què
vol
aquell
penjat?",
va
pensar.
Satanàs
no
els
deixava
fer
res,
mentre
ell
tuitejava,
es
fotia
rosses
descomunals
i
bevia
un
bon
bourbon.
Era
tota
una
revolta!
I
entre
glop
i
glop
de
bourbon
es
demanava:
“No
sé
per
què
he
promès
al
de
la
porta
que
l'esperaria
al
final
de
la
feina,
estic
petat!”
Sixtus
havia
estat
legionari
romà,
almogàver
i
oberleutnant
de
les
S.S.
No
acostumava
a
ser
un
dimoni
súcube,
però
la
feina
és
feina.
Satanàs
es
veié
seduït
per
una
noia
tremenda,
la
més
bella
que
mai
hagués
vist.
Decidí
endur-se-la
i
oblidar
al
segurata
i
l'exorcista.
Sixtus
era
el
guardaespatlles
de
Satanàs
i
havia
d'evitar
que
aquells
dimoniets
el
molestessin.
Va
decidir
començar
a
carregar-se
els
altres
dimonis.
Realment
n'estava
fart
d'ells.
Engrapà
un
pel
coll
i
li
esclafà
el
cap.
Karl,
un
home-llop-policia
berlinès
que
anava
d'incògnit
per
allí
va
decidir
ajudar
a
Sixtus
clavant
urpes
i
mossegades
a
tort
i
dret.
Havia
arribat
el
seu
moment
de
glòria,
l'observador
estrafolari
s'aixecà,
es
llevà
les
ulleres.
Tenia
les
conques
dels
ulls
buides.
Sixtus
pensà:
“Exorcistes,
homes
llop,
súcubs,
i
ara
un
tipus
sense
ulls?
Ah!
I
la
rossa
i
el
porter!
Això
és
una
peli
de
R.
Rodríguez?”
I
empunyà
el
fuet
de
vuit
cues,
tot
cantant:
“Els
corns
retronaran
quan
arribi
l’Amo.
Llavors
pidolareu
la
mort
i
plorareu
amb
bogeria”.
Va
caure
pluja
àcida
de
núvols
negres
i
marrons,
els
carrers
s'ompliren
d'aigua
verda
i
de
fosques
cavernes
sortiren
caminants
freds.
Va
ser
llavors
quan
Satanàs
va
sentir
que
el
seu
cos
li
demanava
ballar
alguna
cosa.
Així
que
va
decidir-se
per
la
Macarena.
Començava
l'apocalipsi.
El
morts
vivents
repartien
mossegades
a
tot
el
qui
es
creuava
pel
seu
camí.
I
llavors,
els
genets
arribaren.
Els
espectadors
es
regiraren
en
les
seves
butaques.
Al
festival
de
Sitges
hi
passaven
coses,
i
no
només
a
la
pantalla!
Quasi
tota
la
població
estava
endimoniada.
Es
tractava
d'una
mena
de
virus
o
assistíem
a
la
revelació
de
la
crua
realitat?
Un
crit
esfereïdor
els
va
glaçar
la
sang,
començà
a
ploure
dins
la
sala,
i
tot
es
tenyí
d'un
líquid
vermell,
espès
i
pudent.
I
llavors
es
sentí
un
crit
per
la
megafonia:
"Talleu!
És
bona!".
Els
focus
s'encengueren
i
el
públic
es
descobrí
protagonista
d'un
film.
Tothom
va
alenar
alleugerit,
i
va
començar
a
aplaudir
fins
que,
sobtadament,
del
sostre
van
caure
bocins
d'un
cos
esquarterat.
La
gent
observà,
bocabadada,
el
cadàver.
El
més
sorprenent
era
que
tenia
banyes
i
peülles
de
cabra.
Era
un
dimoni
de
debò.
Encara
no
havien
reaccionat,
que
començaren
a
caure,
com
sortits
del
no
res,
més
cadàvers.
Alguns
estaven
sencers,
altres
a
trossos.
I
mentre
tot
allò
passava,
en
un
altre
punt
del
planeta,
un
xiquet
jugava
a
un
videojoc
on
havia
d'esquivar
aquella
pluja
de
cadàvers.
Encara
que
qui
sap
si
allò
tenia
alguna
connexió?
Potser
no.
En
qualsevol
cas
el
noi
es
va
cansar
i
va
apagar
la
consola,
massa
complex.
L’exorcista
havia
aconseguit
la
seva
fita,
havia
haquejat
l'ànima
del
dimoni,
l'havia
tancat
al
joc,
i
game
over,
dimoni
liquidat!
No
podia
ser
tan
senzill...
Algú
va
connectar-se
a
la
xarxa
per
jugar
al
nou
Satanic
World.
Una
munió
de
zombis
sorgí
del
no-res.
Cada
un
dels
cadàvers
que
queia
a
la
sala
era
l'ànima
d'un
jugador
capturat
pel
joc
satànic.
Salomé,
l’exorcista,
cercava
una
solució.
Però
sabia
que
aquesta
solució
passava
per
connectar-se
al
joc.
I
ella
odiava
aquella
merda
de
videojocs.
A
l’altar
va
dipositar
una
memòria
USB
que
va
regar
amb
la
sang
del
cor
encara
palpitant
d’un
cabrit
negre.
Creava
vincles.
Satanàs,
preparava
l'exèrcit
no-mort
de
nou.
Satanic
World
només
era
una
trampa
per
a
estúpids:
era
impossible
guanyar,
estava
piratejat.
La
banda
sonora
començà
a
sonar,
per
a
incrèduls
i
realistes
fora
de
joc.
La
música
surava
en
una
cataracta
dissonat
i
harmoniosa
que
s’introduïa
en
el
programa
de
l’USB.
10.000
lacrimals
esclataven
alhora.
I
tot
aquest
aiguabarreig
es
convertí
en
un
forat
negre
que
la
xuclà
talment
com
si
fos
de
paper.
Se
l'enduia
dins
el
videojoc.
De
petita,
s'imaginava
en
un
palau
persa
o
lluitant
amb
insults
en
una
aventura
pirata.
Mai,
en
el
joc
macabre
que
ara
protagonitzava.
I
per
això
va
fer
el
què
hauria
d'haver
fet
des
d'un
principi:
desconnectar
la
consola
i
obrir
un
llibre.
Una
altra
mala
opció,
el
llibre
que
va
obrir
era
De
Vermis
Misteriis
i
cobrà
vida
amb
el
tacte
dels
seus
dits.
Ho
tenia
clar,
es
quedava
amb
l'Iphone
i
el
Twitter.
Tampoc
sabia
que
els
utensilis
electrònics
els
carregava
el
Senyor
i
els
piulava
el
dimoni.
Mentre
es
prenia
un
cafè
rere
l'altre,
anava
teclejant
totes
les
possibles
combinacions
per
finalitzar
aquella
indecència.
L'informàtic
buscava
una
solució.
Era
responsable
d'aquell
joc
maleït
que
se
li
havia
escapat
de
les
mans,
li
calia
actuar!
Llavors
es
va
trobar
amb
un
botó
vermell,
"prémer
només
en
cas
d'emergència".
No
recordava
que
feia
exactament
però
va
decidir
esperar,
potser
amb
un
reinici
n’hi
hauria
prou.
Tanmateix,
la
curiositat
el
va
vèncer.
Santanàs
eixí
dels
píxels.
Era
lliure.
Havia
d'acabar
amb
l'exorcista
d'una
vegada
per
totes.
Encara
que
trobar-te
amb
una
Magnum
carregada
amb
projectils
ungits
en
aigua
beneïda
davant
la
cara,
et
fa
pensar
dos
cops
les
coses.
Començava
a
estar-ne
fart.
Ell
era
el
Príncep
de
les
Tenebres
i
anava
sent
hora
de
posar
les
seves
satàniques
pilotes
a
sobre
la
taula.
Però,
se
li
va
glaçar
la
sang
quan
va
sentir
dir
a
la
Salomé:
— Sati
xato,
hem
de
parlar.
Satanàs
va
intentar
escapolir-se
com
va
poder.
— Ara
mateix
no
puc,
tinc
coses
a
fer.
— No
fugis
de
mi
—replicà
Salomé,
mentre
es
mullava
tota
amb
l’aigua
beneïda
que
duia
en
una
ampolla
de
vidre.
Estava
protegida.
Satanàs
se
la
mirava
divertit.
— Escolta,
nena,
l'aigua
beneïda
m'excita,
que
vols
un
bon
polvo?
Perquè
jo
ja
estic
una
mica
avorrit!
Però
a
cada
passa
que
feia
la
Salomé,
el
diable
retrocedia.
La
Salomé
li
va
fer
botifarra
mentre
es
feia
amb
la
Magnum,
entaforant-se-la
a
la
pitrera.
El
que
no
s'esperava
Salomé,
era
l'arribada
dels
morts
vivents.
El
dimoni
rigué
amb
una
riallada
malèfica.
— Ja
ets
meva
petitona!
Ara
es
repensava
la
proposta
del
sexe,
tenia
una
bala
a
la
recambra
i
deu
morts
afamats.
Li
hagués
agradat
jugar
més
al
Resident
Evil!
Anava
molt
ben
equipada,
però
la
mirada
penetrant
d'ell
la
va
fer
dubtar.
Pensà
que
el
seu
rival
també
tenia
bones
armes.
Decidí
recórrer
a
les
armes
de
tota
la
vida.
Tragué
paper
i
tinta
i
començà
a
escriure
un
conjur
en
vers.
Les
muses
li
jugaren
una
mala
passada.
L’alexandrí
ditiràmbic
assonant
era
el
preferit
dels
éssers
de
la
foscor
i
amb
ell
excel·lien.
Tanmateix,
Satanàs
oferí
un
blanc
a
Salomé
al
quedar-se
durant
uns
segons
en
estat
d'èxtasi.
No
tenia
més
opcions.
Els
segons
es
feien
eternitat
en
un
moviment
lent
i
pausat,
apuntant
al
diable
i
disparar
una
bala
de
llum
que
impactà
al
cap
del
dimoni.
Estabornit
i
foll
de
dolor
va
rodolar
per
terra.
Cremava
tant!
Com...
com
només
ho
feia
a
casa!
Satanàs,
gruant
de
plaer
no
sabia
si
havia
d'odiar
aquella
noia
o
la
desitjava,
però
el
seu
ajudant
li
recordà
les
seves
obligacions.
L'ignorà.
Ja
ho
tenia
clar.
Aquella
exorcista
no
sabia
amb
qui
s'havia
ficat.
Es
venjaria
tard
o
d'hora.
No
estava
al
corrent
que
Satanàs
era
immortal?
Per
ara
es
lleparia
les
ferides,
però
la
venjança
seria
terrible.
I
cruel,
molt
cruel.
