Visita també My Red Notepad: No és un mirall perfecte,
però és un reflex de la mateixa ànima.


diumenge, 18 de març de 2012

VullEscriure.Cat - «Aconseguiràs pagar el deute?»

Recordes amb nostàlgia el temps de la Blancaneus i els set nans. Qui no? Des que se'n van anar a viure al món real, el país de la fantasia no ha tornat a ser el mateix.

- Maleïts germans Grimm - mastegues llençant un dard al conte de fades que tens clavat a la paret -, maleït Walt Disney - insisteixes llençant un segon dard a la cinta de video que decora el despatx -. Si no haguéssiu trobat l'entrada al nostre món, continuaríem sent feliços i menjant anissos!

(...)

Un altre ronc s'escapa de la mina i t'obliga a aturar-te en sec.

Però potser hauries de considerar altres alternatives abans d'enviar els miners a una mort segura. Arriscar el poc que et queda en una casa d'apostes? Robar la làmpada màgica d'Alí Babà? Matar la bruixa com es feia en els contes de l'antigor?

Aconseguiràs pagar el deute?

Respires a fons per recuperar la tranquil·litat. La nit s'omple amb els repics que fan els miners en esmicolar les roques. Tot sembla estar en calma. I si només és una llegenda? Qui creu en dracs en ple segle XXI?


Explica'ns la història completa amb un màxim de 500 paraules. Tens temps des d'ara mateix i fins el proper dissabte dia 24 a la mitjanit.

diumenge, 4 de març de 2012

VullEscriure.Cat - «Recordo que vaig recordar que recordaria... Però no recordo el què!»

«Et fregues els ulls amb les mans per enèsima vegada.

Un calendari de paret, amb el dia d'avui marcat amb una enorme ics vermella. Un rellotge digital amb la corretja trencada, que va quaranta-cinc minuts avançat. Una peixera buida, rodona, de vidre brillant, com acabada de sortir de fàbrica o d'una reputada polidora. Un sobre rebregat, de paper groguenc, amb un feix de mil euros en bitllets de deu. Un retolador permanent de color negre. Una adreça d'un edifici del centre del poble.

(...)

- No facis tard - et recorda abans de tancar la porta -. És la teva última oportunitat.

El rellotge de polsera comença a xisclar amb una alarma estrident just quan la porta es tanca. Les 19:00. És l'hora. O és quaranta-cinc minuts abans de l'hora?

- Recordo que vaig recordar que recordaria... - et dius en un murmuri -. Però no recordo el què!»


Aconseguiràs recordar-ho abans no sigui massa tard?


Què perdràs si no ho recordes a temps? Una feina? Un vol? Algú estimat? La teva reputació com escriptor de novel·les de suspens? Una bomba que ha d'explotar a l'hora en punt?

Explica'ns la història completa amb un màxim de 500 paraules. Tens temps des d'ara mateix i fins el proper dissabte dia 10 a la mitjanit.


Respon a la Crida: VULLESCRIURE!

dissabte, 3 de març de 2012

Presentació llibre «Temps era temps»

Ha arribat el gran dia: la setmana que ve presentarem el llibre de relats Temps era temps!

Dia: 10 de març del 2012
Hora: 12 del migdia
Lloc: Biblioteca Sagrada Família (carrer Provença 480, Barcelona)

Podeu llegir el relat seleccionat, Vida abans de la Wikipedia, en aquest propi blog o a la web de Relats en Català.


L'acte ha estat organitzat per l'Associació de Relataires en Català. Moltes gràcies per la iniciativa!

dijous, 1 de març de 2012

El futur català del Premi Nobel: Qüestió de pa

Els escriptors, escrivim.

Podria semblar una tautologia, però no ho és. Els metges curen pacients i ningú no s'esvera pel fet que «perdin» un munt d'hores omplint receptes. Els periodistes cacen notícies i a tothom li sembla normal que «perdin» un munt d'hores davant dels jutjats a l'espera d'una fotografia que captaran, amb més o menys variacions, centenars d'objectius. Els paletes apilen totxanes, o n'apilaven, i a ningú no li semblava estrany que «perdessin» un munt de temps preparant el morter.

Els escriptors, no. Els escriptors, quan escrivim, no fem altra cosa que perdre el temps (i ni tan sols no ens concedeixen el benefici de les cometes).

- Necessito que vagis a Vic a comprar...

- Estic escrivint.

- En posarem un bon tall a l'olla de les teves lletres! Corre cap a Vic que ens hem quedat sense pa!

I cap a Vic falta gent. I qui diu Vic, diu Barcelona, Londres, Moscou o Tòquio, perquè estic convençuda que fins i tot a en Murakami la seva família l'interromp contínuament per demanar-li que vagi a comprar qualsevol fotesa, sense entendre, ni tan sols ells, que les històries no s'escriuen soles. I si ni tan sols ells ho entenen... Com volen que algun dia hi hagi un Premi Nobel de la Literatura que sigui català?

- Encara ets aquí?!




PD. Pel bé de la nostra literatura... Algú podria inventar una màquina de canvi de lloc instantani, si us plau?

[Aquest relat ha estat publicat al diari «OsonaComarca»]