Visita també My Red Notepad: No és un mirall perfecte,
però és un reflex de la mateixa ànima.


diumenge, 12 d’agost de 2012

Gelat de pistatxo

Tinc un amic a qui no li agraden les vacances.

Tampoc no li agraden els gelats de pistatxo, ni els passeigs per la platja, ni les postes de sol des dels cims de Montserrat. El meu amic prefereix els clàxons dels cotxes i els embussos a primera hora del matí, en ple hivern, quan no saps si condueixes o patines sobre el gel; assegura que és el millor moment per veure com s'escalfen les xarxes socials.

Prefereix l'ordinador a una bona conversa, el facebook al cara a cara, el twitter al piular dels ocells, el correu electrònic a un àlbum de fotos. Fa mesos que fa guardiola per comprar-se un smartphone de dotzena generació, de la mida d'un rellotge de polsera, submergible, que li permetrà estar connectat les vint-i-quatre hores del dia; anticipa que serà una experiència orgàstica whatsappejar des de la dutxa.

El meu amic té un problema.

Al principi va creure que es tractava d'una anomalia puntual: correus electrònics sense resposta. Quan els sense resposta van ser substituïts per «resposta automàtica de fora de l'oficina», va pensar que es tractava d'una broma de mal gust. No es va adonar de la magnitud de la tragèdia fins que un sacríleg el va informar que tenia la intenció d'estar permanentment desconnectat, però llavors ho va veure clar: el virus «vacances» era el més letal amb el qual s'havia hagut d'afrontar mai el món virtual; segons el meu amic, som els seus amics els que tenim un problema.

Va passar a l'atac. Tuits les vint-i-quatre hores del dia, comentaris als murs de tots els amics facebookians, fotos instagramianes de les més petites foteses. La reacció va ser immediata. D'un dia per l'altre: zero seguidors al twitter, zero amics al facebook, zero correus llegits. Desesperat, es va rebaixar a trucar-nos per telèfon, però el seu aparell vocal estava tan desactualitzat que cap dels seus amics no vam entendre ni mitja paraula del que intentava dir-nos. Llavors sí, humiliat i derrotat, va baixar al carrer, va aguantar estoicament les agressions meteorològiques de la canícula estival i va prémer el timbre de casa meva. I aquí el tinc: enganxat a l'aparell d'aire condicionat, suplicant amb la mirada una terrina de gelat de pistatxo i amb el sol que es pon darrere de les muntanyes que encerclen la Plana com a teló de fons. M'assec al seu costat i l'abraço.

Encara sort que estic de vacances.


[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]

diumenge, 5 d’agost de 2012

Tres mil sis-cents caràcters per un dia de glòria (virtual)

És la tàctica més vella del món de l'escriptura: quan no saps què escriure, escrius sobre fets reals i a posteriori afirmes amb rotunditat que tot és inventat.

Vint-i-dos de juliol del dos mil dotze. Una manera com una altra d'omplir set paraules d'un cop de ploma. Davant de preguntes inoportunes i d'acusacions difamatòries com a «omplidora de paraules», l'escriptora no té més que arrufar el nas i dir que ella no és de lletres, acompanyant la frase d'una mirada despectiva que converteixi l'aberració d'escriure numèricament «22/07/2012» en això: en una aberració.

Com aquell qui no vol la cosa, cinc-cents caràcters i pico al sac.

Els escriptors sabem des dels inicis dels temps que, si no fos perquè les històries són escrites per escriptors, no hi hauria cap història escrita protagonitzada per escriptors. Però no ens importa. Els escriptors som així: egocèntrics, lletraferits i grans aficionats a mirar-nos el melic. Si una, els índexs de lectura estan cada dia més pels terres, i dues, un gran percentatge de la població lectora és també escriptora (amb més o menys autopublicitis sobre les espatlles), quin mal hi ha en convertir-nos en reis i senyors de les nostres pròpies històries? Al cap i a la fi, siguem o no interessants, sense nosaltres elles no existirien. I al cap i a la fi, segons totes les teories de la ciència, la tossuderia és una virtut necessària i fonamental, tot i que no suficient, perquè els nostres desitjos es facin realitat: el dia menys pensat, passar-se deu hores teclejant davant d'una pantalla en blanc i negre serà «cool» i, fins i tot, «trending topic».

Mil sis-cents caràcters i endavant, que encara queda foli.

Un dia llegeixes en un diari l'anunci d'un nou concurs, convocat pel mateix diari: la possibilitat d'aparèixer en una de les edicions del mes d'agost a canvi de tres mil sis-cents caràcters (o una mica menys, a ser possible). El jurat és adjectivat com de luxe: Màrius Serra (conegut en el món Twittaire com «el boig de l'Apalabrados»), Jordi Puntí (manlleuenc il·lustre), Matthew Tree («sí, mama: aquell anglès nostrat que escriu en català») i Enric Gomà (que no saps qui és, però que el Google t'identifica com a guionista i creador, junt amb d'altres autors, de sèries mítiques de la Nostra com «Poble nou», «Nissaga de poder», «Oh! Espanya», «Laberint d'ombres» i «Temps de silenci»).

[Nota a peu de paràgraf: Sí, papa, hauria pogut aprofitar l'avinentesa per fer la pilota al jurat, però... Quina necessitat hi ha de fer el piloteig a un il·lustre jurat que altrament s'autoproclamarà imparcial i incorruptible? Millor recórrer a les tècniques de l'avi: el pernil serrà, amb una llesca de pa amb tomàquet és insuperable, i si el pa s'amaneix amb un rajolí d'oli d'oliva i un pessic de sal, la menja ja es converteix en un àpat digne del mateix Guifré el Pilós. Donin una propina al missatger. Picada d'ullet, o com dirien els néts: ;)]

Gairebé dos mil nou-cents caràcters.

Arribats en aquest punt, on l'escriptora ja no sap què més dir, ja només queden set-cents caràcters per acomiadar-se com s'havia avançat en un inici: aquesta història no està basada en fets reals i qualsevol similitud amb el món no fictici és pura especulació de la ment entrelíniana del lector.

PD. Sí, teniu raó: per tal que la ficció fos creïble en la seva totalitat, hauria d'haver eliminat el primer paràgraf, però llavors... Com aconseguiria la complicitat del lector perquè no es cregués tot allò que es podria creure si jo no l'hagués advertit perquè no es cregués tot allò creïble, però fals, que es podria haver cregut? Total: tres mil sis-cents caràcters exactes.


[Relat presentat al Premi Núvol de Contes, publicat a Núvol.Com el 4 d'agost del 2012]