Visita també My Red Notepad: No és un mirall perfecte,
però és un reflex de la mateixa ànima.


dilluns, 26 de desembre de 2011

VullEscriure.Cat ja està a la xarxa!

Vols aprendre a escriure? Escriu. Aquest és el secret més ben guardat de qualsevol escriptor. T'has quedat sense idees? La musa de la inspiració no sap a on vius?

Benvingut a VullEscriure.Cat!

diumenge, 11 de desembre de 2011

Teixit humà

Acaba de sortir a la venda el disc de la Marató! El teniu? L'heu escoltat? Jo l'acabo d'escoltar de principi a fi i, sense cap mena de dubte, em quedo amb la cançó número 18: és la millor del disc!

La cançó es diu «Teixit humà» i va ser creada col·lectivament a través de la web del Banc de Sons, un projecte impulsat per TV3.

La lletra va ser escrita durant el mes d'agost, a través de les donacions de centenars d'escriptors. I qui va enviar desenes de propostes? Sí, ho heu endevinat: una servidora (jeje). Al final no van triar cap dels meus versos, però em sento representada en el «... i 722 donacions més» que apareix al final del llistat d'autors (mireu el llibret que acompanya el CD per descobrir el llistat complet de noms).

divendres, 9 de desembre de 2011

Tallar la cinta

En Cintet va néixer amb unes estisores a les mans. Els metges no s'ho explicaven, però la seva mare, sempre pràctica, va decidir que el seu fill es faria sastre i no se'n va tornar a parlar. Amb els anys, la fama d'en Cintet va traspassar els límits de la Plana. Prohoms adinerats de Barcelona pujaven expressament per posar-se a les seves mans i molt aviat es va convertir en el proveïdor oficial d'uniformes de mitja Catalunya. Només hi havia un però: en Cintet tenia una obsessió gairebé malaltissa per les cintes.

A principis de mil•lenni, quan tot semblava possible, la seva fixació feia fins i tot gràcia. No feia distincions d'edat ni de classe social. Que es creuava amb una nena amb una cinta als cabells? Adéu cinta. Que algú li demanava que li regués el jardí? Adéu cintes. Que algú el convidava per veure el vídeo de les vacances? Adéu cinta. Fins i tot les dones encinta havien d'anar amb quatre ulls perquè no es colés al quiròfan el dia del part per tallar el cordó umbilical.

Quan va explotar la bombolla immobiliària, però, les cintes van començar a escassejar i en Cintet, incapaç de tenir les tisores parades, va començar a tallar tot el què es posava al seu davant. Va començar per l'horari de la seva sastreria i va continuar amb el sou dels seus treballadors, passant per un munt de llufes de sants innocents i els uniformes que li encarregaven. Quan els bombers van començar a apagar focs amb pantalons curts i les infermeres a curar malalts amb mini faldilles, la gent es va alarmar.

Per intentar aturar-lo, els veïns es va reunir en assemblea i va organitzar una comissió amb l'únic objectiu de prendre-li les tisores. En intentar arrencar-li de les mans, però, van ratificar que era impossible desenganxar-les de la pell. Decidits a trobar un responsable, els veïns es van enfrontar amb els metges: “Per què no li vareu extirpar les estisores quan va néixer? Mireu quina una n'ha fet ara que és gran!″. Per tota resposta, els metges es van encongir d'espatlles: “Ningú no ens ho va demanar″.


[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]

divendres, 11 de novembre de 2011

Massa crítica

L’escriptora signava exemplars amb la inèrcia que donen els anys i un bolígraf acabat d’estrenar. Recordava amb un somriure la primera vegada que havia rimat un sonet o havia improvisat un haiku. Quan era petita, a l’hora del pati, ningú no la comprenia. Un acròstic treballava en un circ? L’epopeia era la xicota d’en Popeye?

– Nena, no se t’entén! – es queixaven les companyes –. Per què no parles en català?

La dona es va aixecar de la cadira i es va dirigir al racó a on hi havia les copes de cava.

Un grup de nois feia broma al passadís.

– Vàreu veure en Xavi? Li van fer un «penalty» de manual! I quan va llençar el «corner» i van aturar el jugada per «off side»? D’això se’n diu robar tres punts!

– A l’Alguersuari sí que li van robar la cursa! El van sancionar amb un «drive through» i va perdre un munt de temps al «pit lane», encara sort que va aconseguir remuntar en l’aturada «boxes» i era el més ràpid al «chicane»!

L’escriptora els va llençar una mirada de reprovació en passar pel seu costat.

– Nens, no se us entén! – es va queixar –. Per què no parleu en català?


[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Vida abans de la Wikipedia

Hi va haver un temps sense telèfons mòbils, sense internet ni ordinadors, sense càmeres digitals ni GPS. Si havies de fer un treball per l'escola, no tenies més remei que anar-te'n a passar la tarda a la biblioteca pública que et quedés més a prop de casa per consultar algun dels volums de la Gran Enciclopèdia Catalana. Eren llibres senyorials, que obries amb respecte, folrats amb tela verda, amb inscripcions daurades al llom, que amb prou feines t'atrevies a fregar amb la punta del dit mentre buscaves la «POM» de pomera o la «GLO» de globalització. En aquells temps, ni tan sols l'enciclopèdia no sabia què era exactament allò de la globalització.

Quan trobaves el llibre que t'interessava, el treies amb compte del prestatge, suplicant en silenci que cap bibliotecària no s'aixequés de la taula per oferir-se a ajudar a un marrec a portar el llibre fins a la taula. Sempre havies estat el nyicris de la classe. Una vegada sobre la taula, les pàgines s'obrien de bat a bat, generoses, enlluernant-te amb uns folis brillants que reflectien la llum dels fluorescents, il·lustrant-te amb fotografies a tot color que et mostraven llocs exòtics que no coneixeries mai.

Panamà, Perú, Polònia,... Havies de fer gala d'una gran força de voluntat per no perdre't entres tantes paraules i havies de recordar-te contínuament que el teu objectiu era la «POM» de pomera, que havies de fer un treball de les pomeres, que no volies saber què era un peix lloro ni un puma, que no t'havia interessat mai ni el piragüisme ni la petanca, que Pompeia no et feia ni fred ni calor, malgrat les imatges d'un volcà en plena erupció que acompanyava l'article, malgrat descobries que el volcà es deia Vesuvi, que l'any 79 havia explotat amb una pluja de cendra tan espessa que havia tapat el sol, que la lava havia enterrat la ciutat de Pompeia en menys de vint-i-quatre hores.

No! «Pomera, pomera, pomera» et repeties en un mantra infinit fins a trobar la paraula que estaves buscant, treies la llibreta de la motxilla de l'escola i començaves a copiar la definició amb llapis amb lletra de corre-cuita. Les bibliotecàries no deixaven treure els volums de l'enciclopèdia de la biblioteca per fer-ne fotocòpies. Hi havia companys de classe, rics del cagar, que presumien de tenir una enciclopèdia a casa, una de particular, només per ells, però tu sempre amagaves l'enveja argumentant que no hi havia necessitat de gastar-se dues-centes cinquanta mil pessetes en uns llibres que a la biblioteca podies consultar de frac. S'havia de ser idiota per gastar-se tants diners.

Una vegada a casa, posaves un paper a la màquina d'escriure i començaves a passar a net el què havies escrit a la llibreta. De vegades no t'entenies la teva pròpia lletra i et veies obligat a tornar a la biblioteca l'endemà per desxifrar el misteri. D'altres vegades decidies tirar pel dret i transcrivies que la pomera era un arbre caducifoli, de la família dels rosers, originari de l'Europa oriental i de l'Àsia occidental. Però intentaves no recórrer gaire aquella solució, perquè inevitablement la senyoreta et tornava el treball amb la paraula rosers encerclada en vermell, amb un interrogant enorme que creuava mitja pàgina i una nota manuscrita a peu de pàgina: «volies dir rosàcies?».

«Sembla copiat de l'enciclopèdia» era l'altra nota que acostumava a escriure la senyoreta, com si amb interrogants enormes i aquelles cinc paraules fos capaç de corregir qualsevol treball. Per evitar-ho, a més a més d'assegurar-te de copiar correctament les paraules de l'enciclopèdia, havies de canviar-ne l'ordre a l'hora de passar-les a màquina. Si el llibre deia que la poma era un «fruit carnós i complex de la pomera, del tipus pom, de forma esferoïdal o més o menys rodonenca», tu picaves a màquina que la poma era un «fruit rodenc i pomós de la pomera, del tipus complex, de forma esferoïdal o més o menys carnosa» i creuaves els dits perquè ningú no et demanés què significava «esferoïdal».

Les males llengües deien que el repertori de la senyoreta es completava amb una tercera variant, una emma i una be alta, en majúscules, que escrivia a la portada d'alguns treballs al mig d'una rodona gairebé perfecte, però les mateixes males llengües advertien que eren un signe reservat només per uns pocs privilegiats, altrament coneguts amb el nom d'empollons, pilotes o fills de papa a qui la senyoreta no s'atrevia a suspendre. Inevitablement, amb una correlació gairebé perfecte d'un a un, els mateixos subjectes eren els qui tenien una enciclopèdia a casa, particular, només per ells, a més a més d'una professora particular, una piscina particular i una xalet a la platja particular. Eren casos molt particulars.

Les portades eren una altra guerra. Una vegada escrit el text, no podies limitar-te a unir els dos folis amb una grapa. Allò hauria estat un sacrilegi imperdonable que s'hauria traduït en un suspens a final de trimestre. La portada havia de ser original, havia de tenir força i caràcter, havia de ser un reflex de la teva personalitat, almenys de la personalitat que volies que la senyoreta es cregués que tenies per fer-te mereixedor d'una bona nota. Vaja, que havia de ser una petita obra d'art per distingir-te de la trentena de treballs que, com tu, s'havien limitat a copiar la definició de l'enciclopèdia. Hi havia quatre elements inamovibles: títol, nom, data i curs. A partir d'aquí, podies fer volar la imaginació. Hi havia qui escrivia el títol amb retoladors de colors, dibuixant lletres arrodonides que semblaven globus a punt de perdre's entre els núvols. D'altres picaven el títol a màquina, «La pomera», però llavors agafaven la capsa de colors i a sota del títol hi dibuixaven un pal negre amb tres branques que semblava una forquilla plena d'espinacs.

La categoria de luxe utilitzava fotocòpies en color. Era una tàctica arriscada. Primer havies de trobar un llibre amb una imatge que fos digne del teu treball. Després, havies de convèncer els pares perquè es gastessin cinc-centes pessetes en una fotocòpia en color i fer comprendre a la dependenta que, encara que en el llibre la poma no era més gran que una moneda de cent pessetes, tu volies que fos prou gran com per ocupar tota la portada del teu treball. Per últim, arribava el moment crític. Barra de cola o Imedio. Si optaves per la primera opció, corries el risc que, en el moment menys oportú, la foto caigués del foli i la teva portada es convertís en un zero directe. Si et decantaves per la segona, al cap d'un mes la teva motxilla encara feia pudor d'una barreja rara entre detergent i aiguarràs. El celo era una tercera alternativa, però a la senyoreta no li agradava que es veiés i havies de ser molt hàbil amb les mans per poder-lo camuflar de forma convenient.

El procés complet d'elaboració d'un treball podia durar setmanes i, en tot cas, sempre s'acabava el dia abans a les dues de la matinada, envoltat pels crits de la mare que et deia que te n'anessis a dormir i els roncs del pare que feia hores que dormia, aliè a la teva tragèdia. Al final, la batalla sempre la guanyaves tu, i ni tu ni la teva mare no us n'anàveu al llit fins que el treball s'havia acabat, però a la bona dona semblava agradar-li muntar-te sempre aquells numerets just la nit abans d'haver d'entregar un treball. Mares, qui les entén?

En aquelles nits d'insomni, inevitablement, t'assaltava el dimoni de l'enveja i no podies evitar maleir els companys de classe que eren capaços de teclejar a mil revolucions per minut. N'hi havia que fins i tot eren capaços de fer servir els deu dits! En canvi tu, allà, com un panoli, amb l'índex de la mà dreta assenyalant el cel, perdent el temps mentre buscaves la «a», la «e» i la «ç». Aquella màquina no tenia «ç»! I llavors optaves per la solució d'emergència, teclejaves una «c», tornaves enrere i hi escrivies una coma a sobre. Quan no trobaves la «q» era més complicat. En ple malson, et prometies que l'any següent t'apuntaries a mecanografia i suplicaves a la teva mare que fes la preinscripció l'endemà mateix per no quedar-te sense plaça. Quan el treball estava acabat, però, oblidaves la teva promesa i l'any següent continuaves apuntat a futbol, a bàsquet i anglès. I la teva mare no et tornava a treure el tema.

A més a més de la velocitat, les màquines d'escriure tenien els seus propis secrets. Si t'equivocaves a l'hora de picar una lletra, la correcció es podia convertir en una odissea. Si tenies temps de sobres, treies el full de la màquina, esborraves la lletra escampant-hi tipp-ex amb un pinzellet, deixaves que s'assequés durant uns segons, tornaves a posar el full a la màquina, t'asseguraves que les lletres quedessin alineades i continuaves escrivint. Si tenies pressa, la solució anterior es podia convertir en una cinta de tinta que havies de llençar, perquè havies començat a teclejar abans que el tipp-ex estigués sec del tot, o en una línia que de sobte es trencava i continuava mig esglaó més avall. Els qui coneixien el secret de l'ofici, és a dir, els empollons que en lloc de jugar al futbol feien tres hores a la setmana de màquina, utilitzaven uns petits trossos de paper que ja portaven el tipp-ex incorporat. Quan s'equivocaven, ells també s'equivocaven, tornaven enrere, posaven el petit paper corrector sobre la lletra que volien fer desaparèixer, picaven la tecla que havia provocat l'error i la grafia es convertia en una ombra blanca del què havia estat. Però ningú no es volia rebaixar a demanar-los un d'aquells paperets miraculosos.

Hi va haver un temps sense telèfons mòbils, sense internet ni ordinadors, sense càmeres digitals ni GPS. Ho he recordat de sobte aquest matí, quan en fer neteja d'un armari, m'ha saltat a les mans el treball d'una pomera que vaig haver de fer a segon d'EGB. Abans sí que sabíem el què era patir, el què significava la paraula esforç. No com ara, que els nens en tenen prou d'entrar a la wikipedia, obrir un processador de textos, copiar i enganxar, buscar una imatge al google i prémer la tecla d'imprimir. Em sento un incomprès en veure la nota que em va posar la senyoreta. Ni tan sols llavors va saber valorar el meu esforç. Quina nota posaria als nens d'avui en dia?

– Ei, què és això?! – exclama la Marta prenent-me el treball de les mans – Només et van posar un dos?

– No te'n fotis! – responc enfadat, vermell com un tomàquet –. Què et va posar a tu?

– No ho sé. Suposo que un deu.

– Empollona.

– Jo no sóc una empollona – em replica traient-me la llengua –. Simplement, feia alguna cosa més que copiar-me la definició de l'enciclopèdia. Crec que, per aquest treball de la pomera, vaig anar a parlar amb una dona que tenia una parada de fruita al mercat municipal.

– És impossible que te'n recordis. Fa massa anys.

– Massa anys? Però si aquí diu que és un treball del 1996. Només fa quinze anys!

No hi havia ni telèfons mòbils, ni internet ni ordinadors, ni càmeres digitals ni GPS. I li semblen poc quinze anys? Com passa el temps.



[Aquest relat ha estat seleccionat per formar part del recull Temps era temps, que l'Associació de Relataires en Català publicarà a d'abril del 2012]

divendres, 14 d’octubre de 2011

Comunicat

Es comunica a totes les persones de bé que, com a mesura extraordinària per superar la crisi, el govern ha decidit retallar tretze anys al calendari. Demà al matí, Catalunya es despertarà oficialment al 1998. Un cafè costarà cent pessetes i omplir el dipòsit de benzina no en valdrà més de tres mil. La taxa d’atur baixarà automàticament del divuit al nou per cent.

Els telèfons mòbils seran una quimera del futur, així com els portàtils, els notebooks i els ipods. Les companyies low cost tornaran a ser vistes amb recel i ningú no sabrà a on són les Torres Bessones, ni l’Iraq ni l’Afganistan. Ningú coneixerà el significat de la paraula tsunami. Els especuladors podran llençar-se de nou sobre el totxo per inflar una bombolla que tardarà deu anys a esclatar i el senyor Millet serà restituït al capdavant del Palau de la Música. Es retornaran a les federacions respectives les dotze copes guanyades pel Pep Team i es taparà el túnel que passa per sota de la Sagrada Família per poder reiniciar les obres del TGV. La literatura catalana no haurà estat mai convidada a la Fira de Frankfurt i no existiran webs com «Relats en català» o «Jo escric». «Facebook» o «Twitter» seran paraules d’acudit, qui es pot prendre seriosament «Llibre de cares» o «Piu-piu»?

Es demana comprensió a totes les persones de bé per les inconveniències que el canvi de mil•lenni els pugui ocasionar, però els podem assegurar, com si ho haguéssim viscut, que l’efecte mil nou-cents no danyarà el disc dur dels seus ordinadors de sobretaula.


[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]

dijous, 19 de maig de 2011

Comparti_ments

Fotos i textos, a sis mans.
La proposta, en imatges, AQUÍ


Només són pedres, fredes. Només són forats repetint-se fins a l’infinit. Només són ombres, negres, jugant a ser persones, espiant, fugint, plorant.

I al fons el mar, infinit, i el cel en calma.

* * *


Tu i jo, dues finestres. Et miro, però no em mires. Miro, però no et veig. Miro, et busco... On ets? Al cel una taca de blau sobre un teló de cotó blanc. Una pinzellada, un pintor amb poca traça. Tu i jo, dues finestres, dues taques negres... On ets?

* * *


– Em fan por les altures.
– Et fa por caure.
– Em fan por les altures – insisteixes.
– Et fa por caure – insisteixo.
– No és el mateix?
– No és el mateix.

* * *


La llibertat és un cel sense fronteres, és un espai obrint-se vers l’infinit, són uns núvols esfilagarsats que es persegueixen sense por de caure.

La llibertat és una porta, un llindar, una oportunitat...

La llibertat s’ha de travessar. Véns?

* * *


La Jordina i en Jordi van decidir saltar. Els dos alhora. “No serà perillós?” quequejava en Jordi. “Només és un metre!” exclamava la Jordina. La Jordina i en Jordi es van enfilar a l’ampit, una finestra per cadascú. La Jordina i en Jordi van comptar fins a tres, cadascú mirant el seu terra. La Jordina va caure al terra del menjador, feliç d’estar viva. En Jordi va caure d’un sisè pis. No havia vist mai el Barri Sèsam.

* * *


– És com... No ho sé.
– Com... Què?
– Estàs al meu davant, però...
– Però... Què?
– Em somrius, i res no em faria més feliç que abraçar-te, i sé que tu també ho vols...
– I... Què?
– Hi ha alguna cosa que ens separa.
– Què?
– No res.

[En anglès: Sharing_minds (compartments)]

diumenge, 8 de maig de 2011

Encara és en algun lloc

Quan era petita, hi havia una nena que sempre estava feliç. Li encantava llegir i tenia molt clar què volia ser quan fos gran: professora. Li agradava la canalla i volia ajudar-los a aprendre coses noves. També li agradava escriure i somiava en el dia que podria explicar-los les històries que havia inventat expressament per ells. Un dia, sense avisar, la nena va créixer i va desaparèixer. Jo també vaig créixer i la vaig oblidar. Avui, escrivint aquesta petita història, me n'he recordat. No sé a on deu ser en aquests moments... Però estic convençuda que encara és en algun lloc, en el meu interior.

[In english: She is still somewhere]