Visita també My Red Notepad: No és un mirall perfecte,
però és un reflex de la mateixa ànima.


diumenge, 24 de novembre de 2013

Torneig Lovecraft: Els caçadors obscurs (Equip #55LF) [22 - 24 novembre 2013]


Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït.

H. P. Lovecraft

 
Els escriptors maleïts, els deien. Entre les muses corria el rumor que les que s'hi deixaven caure mai no en tornaven. Per això, les muses decidiren requerir l'ajuda dels caçadors Obscurs. Però, per on començar? Van parlar amb la vella padrina i les hi va ensenyar a fer el ritual d'invocació dels Caçadors. El problema era l'ingredient principal: alia obtenir sang d'un llop blanc, una criatura admirada i protegida per les muses. Però, si volien obtenir l'ajuda dels Caçadors Obscurs...

Melpòmene, la musa més severa, decidí actuar ella mateixa. A diferència de les seves germanes, ella odiava els finals feliços. Es dirigí al Palau de l'Hivern, el cau dels llops blancs, pensant d'enganyar al Rei i arrabassar-li la sang. Amagada a la roba duia una espina amb punta enverinada, que només amb una punxada de res et paralitzava les extremitats i restaves indefens.

El consell dels escriptors en sentir que les muses els volien abandonar, es vingué avall. No entenien que no les necessitaven.

Melpòmene arribà amb la sang del llop blanc. Cap de les muses demanà d'on l'havia tret, es miraren entre elles i iniciaren el ritual. Cants malèfics, paraules en un idioma ja oblidat i un pentacle al terra dibuixat amb la sang. Començà la invocació. No va trigar massa a veure's l'efecte del sortilegi. La mansió va ser sacsejada per un terratrèmol. Les muses segrestades sortiren de les masmorres. Des les esquerdes del terra sorgien tenebroses criatures, éssers llefiscosos que acudien a la crida. Eren els Caçadors Obscurs!


divendres, 22 de novembre de 2013

IV Premi Intercontinental Odradek - Joguines




Microrelats presentats al IV Premi Intercontinental Odradek (Les joguines)

diumenge, 17 de novembre de 2013

Torneig Lovecraft: L'autèntica maledicció (Equip #33LF) [15 - 17 novembre 2013]


Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït.

H. P. Lovecraft


Els dracs no ho entenien. Només havien devorat mitja ciutat i cremat la Torre Agbar... Ni que haguessin incendiat la Sagrada Família! Van començar a arribar cavallers de tot arreu, armats amb llances i espases de plata, disposats a defensar el que quedava de ciutat. Però en veure que els dracs parlaven entre ells i semblaven ser molt més intel·ligents que els humans la majoria van fugir. N'hi havia de tots colors, eren tal com els pintaven els nens.

Com ens poden odiar tant?, es preguntaven els dracs.

La lluita era ferotge, fins que la dona dels cabells llarg va fer sonar un xiulet d'ultrasons. Els dracs s'amagaren a la mansió maleïda. Però allà dintre els dracs no estaven sols. Algú més s'amagava entre aquelles parets i no semblava estar de bon humor.

El senyor dels dracs somreia. Aquells beneits no sabien què els esperava. La torre començà a llampegar. Aquest donà explicacions.

Per què sou éssers maleïts? Per què sou perseguits per cavallers armats? Escolteu! Els humans no ens entendran mai, creuen que som l'enemic. Ells són vius perquè nosaltres els deixem, estan en perill d'extinció! Tenen por!

A la porta milers d'homes amb torxes perseguien una quimera. A dins els dracs preparaven una via d'escapada. I es van escapar, els dracs van decidir deixar sols als inútils humans. Tornarien quan ja no els recordessin i acabarien amb tots. El futur de la humanitat havia quedat decidit, però al senyor dels dracs ja no li importava. No es mereixien res! Des d'aleshores, els dracs només surten quan hi ha alguna princesa pel mig... i algun cavaller disposat a lluitar per ella!



«Veïnofòbia» (presumptament)


Festa Major Gurb 2013Manel? Pol? Marta? Quim? No, no estic buscant el nom per un fill, ni per un nebot, ni tan sols per un fill de cosí llunyà que encara no ha nascut amb una mare histèrica que truca a les tres de la matinada per demanar-te opcions. Estic buscant un nom per un personatge.

La feina d'escriptora és dura. Sembla fàcil, però no ho és. Gens. Buscar nom a un personatge, per exemple. Si buscar el nom perfecte per un fill us sembla complicat, no us podeu ni arribar a imaginar el què significa batejar un ésser construït de paper i tinta. Almenys els futurs nadons tenen una edat definida, i un sexe (màxim dos si l'ecografia no ha estat prou clara). Els personatges no. Quan et sembla que els tens definits, et canvien d'edat, de sexe, de professió, d'època i fins i tot de planeta!

Vaig conèixer un escriptor a qui se li va acudir escriure sobre un extraterrestre. No sabia a on es ficava. No hi ha guies de «Tots els noms dels extraterrestres i les seves variants». L'Idescat no publica estadístiques amb les onomàstiques més utilitzades en galàxies llunyanes. Fins i tot és difícils desxifrar en quin idioma parlen, si és que parlen.

Aquest escriptor va buscar durant dies i dies, i setmanes, i quinzenes. I estava a punt de llençar la tovallola i reconvertir el seu extraterrestre en un humà amb sang vermella a les venes quan va trobar el nom perfecte: un noble perdut de l'Edat Mitjana tenia un nom insuperable pel seu extraterrestre.

Mesos més tard no recordaria si ho havia llegit en un diari o en una enciclopèdia, però era un nom curt, contundent, gutural, completament desconegut. Ni ell ni el seu entorn no havien sentit a parlar mai d'aquell noble perdut sota la sorra del temps. Ni el seu editor. Ni els companys escriptors. Ni el cap de redacció del diari a on periòdicament es van publicar les històries de l'extraterrestre camaleònic.

L'extraterrestre va ser un èxit. Els articles es van convertir en un llibre. El llibre va tenir un munt de reedicions. Molt de temps després, l'escriptor va acceptar donar una conferència en un màster de creació literària. Quan li van preguntar pel nom del personatge, l'escriptor va explicar la història: les nits en vela, el noble perdut a qui ell havia rescatat de l'oblit,... Arribat el torn de paraules, una alumna de primera fila amb cara d'enfadada va alçar la mà.

– Ho sabia que Gurb és el nom d'un poble?

Des d'aquell dia, hi ha un escriptor que no s'atreveix a posar els peus en cert poblet de la comarca d'Osona. No sigui cas que els veïns l'empaitin.


Nota de l'autora: Basat en fets reals (i molta ficció).

[Aquest relat ha estat publicat en el programa de la Festa Major de Gurb 2013. Feliç Festa Major, gurbetans!]

VullEscriure.Cat - 39a Crida: «En Floquet de Neu i l'orca Ulisses»




Te'n recordes d'en Floquet de Neu? Era una goril·la albí que vivia al zoo de Barcelona. Ell i l'orca Ulisses van ser durant molts anys les estrelles del zoològic de la ciutat comtal. El primer va morir el novembre del 2003, ara fa deu anys, i al segon el van traslladar a Estats Units el febrer del 1994 perquè la piscina de Barcelona se li havia quedat petita.

De vegades debatem si els humans som més o menys animals, però no podem negar que hi tenim una connexió molt especial.

Aquesta quinzena et proposem que el teu text estigui protagonitzat per un animal. Per en Floquet de neu o l'orca Ulisses, pel gosset que tenies quan eres petit, pel ratolí que et va donar un ensurt, per l'àguila que vares veure volar entre els núvols i que t'hauria agradat emular,... Tots els animals seran benvinguts! (Especialment per la Cridanera: la nostra aranya espera que la teva història sigui molt i molt animal, hehe)

Prosa, poesia, teatre, assaig... Tens 250 paraules i una setmana de temps per escriure el teu text, des d'ara mateix i fins el pròxim dissabte 23 de novembre a la mitjanit.

Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!

Vols escriure? VullEscriure!

dilluns, 11 de novembre de 2013

Torneig Lovecraft: L'autèntica maledicció (Equip #00LF) [8 - 10 novembre 2013]


Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït.

H. P. Lovecraft

En Howard, el germà petit, estava decidit a canviar la visió que tenien d'ells al poble, però la seva deformitat espantava els veïns. Poc es pensava que la truita es giraria, quan els morts vivents ompliren els carrers. Estaven famolencs i ells no discriminaven. El noi, impulsat per l'amor que sentia per l'Elizabethla filla del pastor, es va alçar com el líder inesperat de la resistència. Però, en erigir-se com a tal, en Howard no podia ara trair la confiança dels seus conveïns. El problema era dissenyar una estratègia.

Mentrestant, els famolencs envoltaven la casa intentant traspassar els seus murs. Encara podien posar-los a ratlla, però la cosa no podia durar.

Els germans del noi decidiren que haurien de deslliurar aquells poders que tanta mala fama els havien donat. No obstant, Howard no podia permetre l'alliberament d'un horror que faria que l'Elizabeth el rebutgés per sempre. Ho resoldria tot ell sol. Abans que ho pogués evitar, però, els germans desencadenaren els seus poders: es convertiren en superguerrers de quart nivell.

Només existia una sortida i ho havia de fer tot en secret. Howard va sortir de la casa per un dels túnels que donaven al cementeri. Allà estava Ibmoz, el pare de tots els morts vivents. Si li clavava una estaca al cervell, l'epidèmia desapareixeria, talment com un vampir. I així ho va fer, per l'Elizabeth. Travessà l'ull dret d'Ibmoz, que es va desfer davant dels seus nassos i llavors, els famolencs van caure a terra. Va ser llavors quan es va girar triomfant buscant amb la mirada els seus germans i es trobà amb el cos d'Elizabeth que jeia a terra. Així fou com descobrí l'autèntica maledicció de la seva família, més enllà de les deformitats i la màgia negra: destruir allò estimat.