Visita també My Red Notepad: No és un mirall perfecte,
però és un reflex de la mateixa ànima.


diumenge, 16 de desembre de 2012

VullEscriure.Cat - Vint-i-unena Crida: «Si neteges les empremtes...»


 
«El teu avi sempre ha estat el boig de la família. Va desaparèixer fa 50 anys sense deixar rastre i tots ja el donàveu per mort, però fa dues setmanes vas rebre una carta d'ell en què et demanava ajuda i et citava en un mas del Ripollès. En lloc del teu avi, al mas hi trobes dos homes que afirmen viatjar en el temps. T'expliquen que han creat una associació que es dedica a donar asil a famosos que necessiten fugir de la seva línia temporal i t'ofereixen la possibilitat de treballar amb ells. Acceptes la seva proposta per guanyar temps, però tan aviat com es despisten, aprofites per estabornir-los amb una mà de morter. Comproves que encara respiren i t'afanyes a netejar les empremtes per tocar el dos, però just en aquell moment el teu avi surt de la màquina del temps ferit de bala, tan jove com el dia que va desaparèixer, i et demana que viatgis en el temps amb ell per impedir que el matin. Cau inconscient entre els teus braços al mateix temps que els dos homes comencen a despertar-se...»

Què fas? Viatges en el temps amb el teu avi? Cap al futur o cap al passat? Agafes el cotxe i el portes a un hospital? Pots fer alguna altra cosa?

Respon a la Crida: Escriu la teva aventura!

Tens 500 paraules per proposar la teva continuació! Pots enviar el teu text des d'ara mateix i fins el proper dissabte 22 de desembre a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!

diumenge, 9 de desembre de 2012

VullEscriure.Cat - «40+1», el llibre del Relatcrossing!

 

 
Ja és aquí! Ja ha arribat! «40+1», el llibre del Relatcrossing!

Us en recordeu de com va començar tot plegat? Era un 1 de juliol, us vaig fer una proposta agosarada... I la vostra resposta va superar totes les meves expectatives!

MOLTES GRÀCIES!

Gràcies deixamdirunacosa, deòmises, Moniquelli, xaruga, qwark, Mita, Aurora Martí, gypsy, amolist, EvaJané, lorena cayuela bellver, Iolanda Bethencourt, @Tanitart, clara74, areric, Ploma de mona, RaquelRR, Anna, NatxoBCN, Carme Moreno, margarette, lhmadaula, albertcatalà, Melu Maguie, Esperanza Teixido Argelich, Carles Ferran, @Little_atura, Mercuri, Jordi Baucells, Llunàtic, nitamiu, ànimadeneu, PrincesLeiaOrgana, mariaballesterg, mesjourstristes, Dimitri, Unaider, Sergi G. Oset i Alícia Gili per haver respost a la Crida!

Gràcies Yasmina Capó i Núria Milà per les vostres fantàstiques il·lustracions!

Gràcies a tots els que, quinzena rere quinzena, us deixeu enredar per les meves idees de bombera!

Gràcies, Cridaners: Moltes Gràcies!

dijous, 6 de desembre de 2012

Homo Dormentus


No saps perquè, el temps et fuig de les mans, com si intentessis atresorar-lo en un cistell de vímet o en un cove ja ocupat per la lluna. Es despertes pel matí i et plantes davant de la taula a l'hora d'esmorzar amb dotze hores resplendents al davant, o deu si te'n vas a dormir d'hora, o vint-i-quatre si ets dels que te'n vas a dormir quan ja surt el sol.

Sigui com sigui, en un moment determinat, les hores es tornen minuts, els minuts en segons i els segons en fum. Sense que en siguis conscient, el dies es converteixen en mesos, els mesos en anys i els anys en una vida que has viscut sense saber que vivies. Només de tant en tant tens un instant de revelació. Com ara. Com ara que et trobes llegint un article sense pretensions en un diari comarcal i et descobreixes fent que sí amb el cap, sense ni tan sols ser-ne conscient.

- Desperta't!

Tanques el diari amb un cop sec, baixes de l'autocar disposat a menjar-te el món. O primer t'acabes l'esmorzar si encara ets a casa. O primer acabes de llegir el diari convencent-te que la teva vida t'esperarà vint minutets més, total, ja no ve d'aquí.

Sigui com sigui, en algun moment determinat després de llegir aquestes línies trepitjaràs el carrer disposat a cruspir-te el món d'una sola mossegada. O el camí de carro, si vius a pagès. O la sorra, si vius a la costa. O la neu, si... D'acord! El que sigui!

Sigui com sigui, avui sí, trepitjaràs amb pas ferm i... Què dèiem que havíem de fer? Sí... No... D'això... No te'n recordes? Tranquil, són coses que passen. Segur que era una mentida... I no devia ser important. Apa, acaba't l'esmorzar que encara se't farà tard.


[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]

diumenge, 2 de desembre de 2012

VullEscriure.Cat - Vintena Crida: «Si acceptes l'oferta de treball immediatament...»



Toques el dos del mas? Esperes que es despertin per obtenir respostes? Truques al mòbil demanant ajuda? Inspecciones la màquina? Aquestes són les opcions que ens proposava la Violeta al final del seu fragment, però les possibilitats són infinites!

Respon a la Crida: Escriu la teva aventura!

Tens 500 paraules per proposar la teva continuació! Pots enviar el teu text des d'ara mateix i fins el proper dissabte 8 de desembre a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!

diumenge, 18 de novembre de 2012

VullEscriure.Cat - Dinovena Crida: «Si fas una trucada amb el mòbil...»


 
Tu venies a trobar-te amb el teu avi i et trobes amb uns homes que afirmen viatjar en el temps i que diuen que han creat una associació que es dedica a donar asil a gent que han estat molt famosos i necessiten fugir de la seva línia temporal.

Acceptes treballar amb ells? Els demanes més informació? Dius que ja t’ho pensaràs? Rebutges l’oferta?

Respon a la Crida: Escriu la teva aventura!

Tens 500 paraules per proposar la teva continuació! Pots enviar el teu text des d'ara mateix i fins el proper dissabte 24 de novembre a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!

diumenge, 4 de novembre de 2012

VullEscriure.Cat - Divuitena Crida: «Escriu la teva aventura!»


El teu avi sempre ha estat el boig de la família. Va abandonar la teva àvia quan la teva mare només tenia dos anys i no se'n va saber res de res durant cinquanta anys. Tothom ja el donava per mort quan de sobte vas rebre una carta que et deia que era viu i que necessitava la teva ajuda. Al principi vas pensar que era obra d'un bromista i no en vas fer cas, però al cap de dues setmanes la curiositat ha pogut més que la cautela i has decidit agafar-te uns dies de vacances per anar-ho a investigar. A la carta hi havia l'adreça d'un mas situat a pocs quilòmetres de Ripoll. Has llogat un tot terreny i has pujat muntanya amunt. Fa poc que ha nevat, però les carreteres estan en bones condicions i has pogut arribar a la teva destinació sense problemes.

Baixes del cotxe i camines fins a la l'entrada. Truques una vegada amb el picaporta. Silenci. Dos cops. Tres cops. Quatre cops.

Bon dia! – crides a ple pulmó.

Empenys el portal i descobreixes que no està tancat amb clau. Espies amb cautela a través de la porta oberta.

Bon dia? Que hi ha algú? Avi?

L'interior del mas està a les fosques i és impossible distingir-hi un ós a tres passes. Estàs a punt d'entornar-te'n cap al cotxe quan sents un estrèpit de plats trencats i la veu d'un home que crida el teu nom. Encens la lot del mòbil i travesses el llindar. Una altra trencadissa i dues veus que discuteixen, la que t'ha cridat i una altra que tampoc no saps reconèixer. Les veus et guien fins a la cuina, però quan hi arribes només hi trobes una pila de plats trencats i una màquina plena de cables que treu fums pels quatre costats.

Avi?

Ningú no et respon. T'acostes a la màquina. És metàl·lica, amb dues portes, més gran que una nevera i plena de bombetes de colors, amb un gran botó de color vermell i un rellotge circular de cinc busques: una per les hores, una altra pels minuts i tres més pels dies, els mesos i els anys. 4 de novembre de 1962, un quart de sis de la tarda, just el dia i l'hora en què va desaparèixer el teu avi. Al terra, al costat de la màquina, hi trobes un tros de paper i un missatge escrit a corre-cuita: «Segueix-me». És la lletra del teu avi.

Si et penses que desapareixeràs com l'última vegada, vas molt equivocat! – crida una veu des de l'entrada.

Abans que puguis alçar-te per sortir a rebre el nouvingut, sents el soroll d'un tret d'escopeta que et glaça la sang a les venes.

Et regalaré una perdigonada entre cella i cella! – amenaça la veu que ha entrat al mas i que cada vegada és més a prop de la cuina –. Aquí no ens agraden els lladres!

Què fas?

Respon a la Crida: Escriu la teva aventura!

Surts de la cuina i intentes parlamentar amb el nouvingut? Mires de fugir a través de la finestra de la cuina? Et fiques a dins de la màquina i que sigui el que Déu vulgui? T'amagues en un armari? Fas una trucada d'emergència amb el mòbil?

Tens 500 paraules per proposar la teva continuació! Pots enviar el teu text des d'ara mateix i fins el proper dissabte 10 de novembre a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!

dijous, 1 de novembre de 2012

Fantasma


D'acord, sóc un frau. Dic que sóc escriptora i no escric. No és que no ho vulgui (voler-ho és fàcil!) però és que... De debò algú es pot estar deu hores al dia assegut davant d'una pantalla... Teclejant?!

Fa anys que em vaig adonar del problema. Ho podria haver deixat, llavors encara hi era a temps. Podria haver-me dedicat a la mecànica, a la física o fins i tot a la cirurgia plàstica, amb una mica de sort, però... Saps el què costa que la família accepti que ets un «artista» (artista entre cometes, pronunciat amb una barreja de veneració i repugnància, com aquell qui nota les escates d'un peix fregant-li les cames en un llac d'aigua marronosa)? Saps les baralles, els plors, els xantatges emocionals, el econòmics, els...? Donar-los la raó? Mai!

Vaig fer l'única cosa que pots fer en un cas així: contractar un negre literari (allò que en anglès anomenen «ghostwriter», però que en català no traduïm com a «escriptor fantasma» perquè aquí tots els escriptors ho som una mica, de fantasmes). Vaig tenir sort. Per quatre rals vaig reclutar un petit exèrcit disposat a escriure'm un llibre de cinc-centes pàgines amb no més de tres setmanes. Vaig començar a acumular novel·la rere novel·la, èxit rere èxit. Es van fer algunes adaptacions cinematogràfiques, un parell d'obres de teatre, fins i tot un musical que va triomfar a Broadway durant mesos.

Tot anava a les mil meravelles... Fins que m'has descobert. Ets intel·ligent. T'ha estranyat que no hi hagués ni un miserable teclat en tot l'apartament, no t'has empassat que escrigués les meves magnes obres amb el mòbil. En part ha estat culpa meva: no hauria d'haver acceptat l'entrevista, no t'hauria d'haver convidat a casa. En part ha estat culpa teva: si t'ho haguessis cregut, t'hauries evitat de sortir volant per la finestra i d'acabar estampat contra el sostre d'un camió. A més a més, ho veus com sí que sóc capaç d'escriure un text amb el mòbil? Llàstima que els fantasmes no sapigueu llegir.

 
[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]

diumenge, 21 d’octubre de 2012

VullEscriure.Cat - Dissetena Crida: «Castanyes o carbasses?»


 
La tieta Consol sempre havia estat una defensora de les tradicions de la terra. No suportava els ianquis, ni l'anglès, ni les hamburgueses del McDonald's. No hi havies tingut mai gaire relació, però fa un any es va morir i et va deixar en herència el vell mas de la família, un casalot immens perdut en la muntanya, a prop de Camprodon.

A la teva parella li va semblar una bona idea organitzar una festa de Halloween en el vell mas. Dit i fet, vàreu decorar la masia amb esquelets i teranyines de sucre, vàreu repartir pels racons aranyes de plàstic i vàreu convidar un munt d'amics. Tot anava bé fins que, de sobte, una ventada va obrir totes les finestres de la casa i us vau quedar a les fosques. Un udol esfereïdor va trencar el silenci de la nit i, entre els crits dels convidats, et va semblar sentir la veu de la tieta Consol que et deia...

«Castanyes o carbasses?»

Una maledicció o una broma pesada? Un missatge d'ultratomba o una simple casset? Tens 500 paraules per descobrir-ho! Pots enviar el teu text des d'ara mateix i fins el proper dissabte 27 d'octubre a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!

diumenge, 7 d’octubre de 2012

VullEscriure.Cat - Setzena Crida: «Volia pintar... Mira on vaig anar a parar!»


 
 
Tu només volies donar una capa de pintura a les parets de la teva habitació. Ja saps, el de sempre: rasques la pintura antiga, tapes amb guix els forats de quadres antics i agafes el rodet per cobrir els murs del color de moda (en aquest cas, verd festuc). El què no t'esperaves és que darrere de la pintura antiga hi aparegués una porta, una porta que s'obrís en empènyer-la i que et conduís a...

«Volia pintar... Mira on vaig anar a parar!»

Tens 500 paraules per crear la història que et vingui més de gust! Pots enviar el teu text des d'ara mateix i fins el proper dissabte 13 d'octubre a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!

dijous, 27 de setembre de 2012

Les meves amigues pigues


Tinc una amiga que es va casar a principis de mes. Qui ho hauria dit que l'amor tenia melodia de cançó de campaments? «Happy married life!»

Tinc una amiga que fa quatre setmanes que va fer les maletes i s'estarà un any d'«Erasmus» a Madrid. Només un any (més): no t'oblidis de tornar!

Tinc una amiga que ha decidit abandonar-me i anar-se'n a viure a 700 quilòmetres de distància. Només 3 hores via AVE! Ja saps si fan descompte als viatgers habituals?

Tinc una amiga que acaba de tornar a casa després de 2 anys, 8 mesos i 1 setmana d'absència... Que llargs que s'han fet aquests 980 dies!

Tinc una amiga amb un nen preciós d'ulls clars i cabells rossos, tan guapo com la mare!

Tinc una amiga a qui la bombolla immobiliària va enviar a l'atur, però com que no sap estar-se aturada... Ets un exemple, emprenedora!

Tinc una amiga que sempre s'embolica en mil projectes: feina, esport, classes, plans de boda,... Ja sabràs viure sense màsters? (jeje)

Tinc una amiga que sempre està atabalada, però que mai no perd el somriure. Ja queda menys per la Setmana de la Poesia... I encara menys pel Carnaval!

Tinc una amiga poeta que sempre es deixa enredar per les meves propostes bomberoliteràries. La tardor serà molt millor que l'estiu, segur que sí!

Tinc una amiga tot terreny a qui ni una bomba atòmica no podria parar. La millor presidenta i la millor escriptora de correus electrònics de la història relataire!

Tinc una amiga que es preocupa de tothom com una mare: de la família, dels amics, dels companys de feina,... Cuida't molt, vals un imperi!

Tinc una amiga que sempre hi és quan la necessito, nit i dia, hivern i estiu, que em recolza sense fissures, que confia cegament en mi,... Pots deixar de twittejar un moment?

Segons la formiga Piga de l'Emili Teixidor «tenir bons amics és com tenir una escala que t’ajuda a pujar als llocs on tu sola no arribaries». Aviseu-me quan vulgueu pujar al cap de la Girafa Rafa per poder veure l'horitzó: us mereixeu la millor escala del món!


[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]

diumenge, 16 de setembre de 2012

VullEscriure.Cat - Quinzena Crida: «Feliç retorn... O no»



Ja ha arribat, ja és aquí: la 15a Crida ja està activa! Després d'un mes de vacances, VullEscriure.Cat torna a la xarxa amb les piles carregades al 200%!

Què passaria si quan tornessis de vacances ningú no et reconegués? Què passaria si descobrissis que algú ha suplantat la teva identitat? Què passaria si la vida que tenies abans de marxar de vacances, ara ja no existís? «Feliç retorn... O no» Tens 500 paraules i llibertat absoluta per crear la història que et vingui més de gust!

Pots enviar el teu text des d'ara mateix i fins el proper dissabte 22 de setembre a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!

Hem estat un mes de vacances, però hi ha coses que no canvien: Vull Escriure!

diumenge, 12 d’agost de 2012

Gelat de pistatxo

Tinc un amic a qui no li agraden les vacances.

Tampoc no li agraden els gelats de pistatxo, ni els passeigs per la platja, ni les postes de sol des dels cims de Montserrat. El meu amic prefereix els clàxons dels cotxes i els embussos a primera hora del matí, en ple hivern, quan no saps si condueixes o patines sobre el gel; assegura que és el millor moment per veure com s'escalfen les xarxes socials.

Prefereix l'ordinador a una bona conversa, el facebook al cara a cara, el twitter al piular dels ocells, el correu electrònic a un àlbum de fotos. Fa mesos que fa guardiola per comprar-se un smartphone de dotzena generació, de la mida d'un rellotge de polsera, submergible, que li permetrà estar connectat les vint-i-quatre hores del dia; anticipa que serà una experiència orgàstica whatsappejar des de la dutxa.

El meu amic té un problema.

Al principi va creure que es tractava d'una anomalia puntual: correus electrònics sense resposta. Quan els sense resposta van ser substituïts per «resposta automàtica de fora de l'oficina», va pensar que es tractava d'una broma de mal gust. No es va adonar de la magnitud de la tragèdia fins que un sacríleg el va informar que tenia la intenció d'estar permanentment desconnectat, però llavors ho va veure clar: el virus «vacances» era el més letal amb el qual s'havia hagut d'afrontar mai el món virtual; segons el meu amic, som els seus amics els que tenim un problema.

Va passar a l'atac. Tuits les vint-i-quatre hores del dia, comentaris als murs de tots els amics facebookians, fotos instagramianes de les més petites foteses. La reacció va ser immediata. D'un dia per l'altre: zero seguidors al twitter, zero amics al facebook, zero correus llegits. Desesperat, es va rebaixar a trucar-nos per telèfon, però el seu aparell vocal estava tan desactualitzat que cap dels seus amics no vam entendre ni mitja paraula del que intentava dir-nos. Llavors sí, humiliat i derrotat, va baixar al carrer, va aguantar estoicament les agressions meteorològiques de la canícula estival i va prémer el timbre de casa meva. I aquí el tinc: enganxat a l'aparell d'aire condicionat, suplicant amb la mirada una terrina de gelat de pistatxo i amb el sol que es pon darrere de les muntanyes que encerclen la Plana com a teló de fons. M'assec al seu costat i l'abraço.

Encara sort que estic de vacances.


[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]

diumenge, 5 d’agost de 2012

Tres mil sis-cents caràcters per un dia de glòria (virtual)

És la tàctica més vella del món de l'escriptura: quan no saps què escriure, escrius sobre fets reals i a posteriori afirmes amb rotunditat que tot és inventat.

Vint-i-dos de juliol del dos mil dotze. Una manera com una altra d'omplir set paraules d'un cop de ploma. Davant de preguntes inoportunes i d'acusacions difamatòries com a «omplidora de paraules», l'escriptora no té més que arrufar el nas i dir que ella no és de lletres, acompanyant la frase d'una mirada despectiva que converteixi l'aberració d'escriure numèricament «22/07/2012» en això: en una aberració.

Com aquell qui no vol la cosa, cinc-cents caràcters i pico al sac.

Els escriptors sabem des dels inicis dels temps que, si no fos perquè les històries són escrites per escriptors, no hi hauria cap història escrita protagonitzada per escriptors. Però no ens importa. Els escriptors som així: egocèntrics, lletraferits i grans aficionats a mirar-nos el melic. Si una, els índexs de lectura estan cada dia més pels terres, i dues, un gran percentatge de la població lectora és també escriptora (amb més o menys autopublicitis sobre les espatlles), quin mal hi ha en convertir-nos en reis i senyors de les nostres pròpies històries? Al cap i a la fi, siguem o no interessants, sense nosaltres elles no existirien. I al cap i a la fi, segons totes les teories de la ciència, la tossuderia és una virtut necessària i fonamental, tot i que no suficient, perquè els nostres desitjos es facin realitat: el dia menys pensat, passar-se deu hores teclejant davant d'una pantalla en blanc i negre serà «cool» i, fins i tot, «trending topic».

Mil sis-cents caràcters i endavant, que encara queda foli.

Un dia llegeixes en un diari l'anunci d'un nou concurs, convocat pel mateix diari: la possibilitat d'aparèixer en una de les edicions del mes d'agost a canvi de tres mil sis-cents caràcters (o una mica menys, a ser possible). El jurat és adjectivat com de luxe: Màrius Serra (conegut en el món Twittaire com «el boig de l'Apalabrados»), Jordi Puntí (manlleuenc il·lustre), Matthew Tree («sí, mama: aquell anglès nostrat que escriu en català») i Enric Gomà (que no saps qui és, però que el Google t'identifica com a guionista i creador, junt amb d'altres autors, de sèries mítiques de la Nostra com «Poble nou», «Nissaga de poder», «Oh! Espanya», «Laberint d'ombres» i «Temps de silenci»).

[Nota a peu de paràgraf: Sí, papa, hauria pogut aprofitar l'avinentesa per fer la pilota al jurat, però... Quina necessitat hi ha de fer el piloteig a un il·lustre jurat que altrament s'autoproclamarà imparcial i incorruptible? Millor recórrer a les tècniques de l'avi: el pernil serrà, amb una llesca de pa amb tomàquet és insuperable, i si el pa s'amaneix amb un rajolí d'oli d'oliva i un pessic de sal, la menja ja es converteix en un àpat digne del mateix Guifré el Pilós. Donin una propina al missatger. Picada d'ullet, o com dirien els néts: ;)]

Gairebé dos mil nou-cents caràcters.

Arribats en aquest punt, on l'escriptora ja no sap què més dir, ja només queden set-cents caràcters per acomiadar-se com s'havia avançat en un inici: aquesta història no està basada en fets reals i qualsevol similitud amb el món no fictici és pura especulació de la ment entrelíniana del lector.

PD. Sí, teniu raó: per tal que la ficció fos creïble en la seva totalitat, hauria d'haver eliminat el primer paràgraf, però llavors... Com aconseguiria la complicitat del lector perquè no es cregués tot allò que es podria creure si jo no l'hagués advertit perquè no es cregués tot allò creïble, però fals, que es podria haver cregut? Total: tres mil sis-cents caràcters exactes.


[Relat presentat al Premi Núvol de Contes, publicat a Núvol.Com el 4 d'agost del 2012]

diumenge, 29 de juliol de 2012

VullEscriure.Cat - Catorzena Crida: «Tancat per vacances»



No t'ho perdis: última Crida abans de vacances! El món s'atura durant l'estiu i nosaltres no serem menys. De l'11 d'agost a l'11 de setembre, la web de VullEscriure.Cat estarà tancada per vacances. Abans, però, hem volgut llançar una última Crida. No és ni primer ni tercer diumenge de mes, però... Una vegada l'any, saltar-se les normes no fa mal, jeje

Tens 500 paraules i llibertat absoluta per crear la història que et vingui més de gust, amb un únic requisit: en algun lloc del teu text ha d'aparèixer la frase «Tancat per vacances».

Pots enviar el teu text des d'ara mateix i fins el proper dissabte 4 d'agost a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la 14a Crida!


Aquest estiu... Vull escriure!

diumenge, 15 de juliol de 2012

VullEscriure.Cat - Tretzena Crida: «Mala sort!»




Divendres 13, 13a crida,... Mala sort? Aquesta quinzena et proposem que siguis dolent i que basis el teu text en un protagonista «molt» real. Aquell dentista... Aquell «jefe» que... Aquell sol que es resisteix a sortir quan l'únic que vols és tombar-te a l'hamaca... Amaga'l darrere una màscara d'anonimat, canvia-li el gènere, l'edat i l'estatus social, però fes que no n'hi surti ni una del dret. Per una vegada, sigues dolent, molt dolent: «Mala sort!»

Tens temps des d'ara mateix i fins el proper dissabte 21 de juliol a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la 13a Crida!


Vols escriure? Vull escriure!

diumenge, 8 de juliol de 2012

Si us trobeu amb una musa... Fugiu!

Avui us parlaré com a sòcia i fundadora de la lliga d'artistes «anti-espera-de-la-musa»: si us trobeu amb una musa... Fugiu! Aquesta és la norma bàsica d'autoprotecció. No us fieu del seu rostre beatífic, no us deixeu engalipar pels seus cants de sirena, no la seguiu encara que prometi guiar-vos fins al pou de de les idees sense fi! Tot és una trampa.

Jo vaig caure en el seu engany, una vegada, fa molt i molt de temps, quan jo tot just era un nadó i ella ja era una bruixa immortal sense entranyes. Al principi, la nostra relació va ser com un conte de fades. Hauríeu d'haver vist els dibuixos que feia a pàrvuls! En aquella època en què la canalla no fa més que gargots de colors, jo ja sabia representar a la perfecció la via làctia amb totes i cadascuna de les seves estrelles. Les professores es quedaven amb la boca oberta. A primària vaig començar a destacar per les meves dots com a pianista i a secundària combinava els exàmens amb gires internacionals de claqué. La de països que vaig conèixer!

El conte es va trencar en mil bocins el dia que em va picar el virus de l'escriptura. A la musa allò li va semblar una ofensa imperdonable. Ella que m'havia ajudat a fer-me un nom com a dibuixant, pianista i ballarina! Ella que m'ho havia donat tot sense demanar res a canvi! Com li podia estar fent una cosa com aquella... A ella! I va desaparèixer.

Més endavant vaig descobrir que les muses no dominen totes les arts, només unes quantes, que cadascuna té les seves àrees d'influència i que els mestres del destí els paguen un tant per cada ànima que tenen en nòmina, un tant bastant sucós. El dia que la meva musa va desaparèixer, però, jo no en sabia res de res de tots aquells negocis i em vaig quedar com s'hauria quedat qualsevol en la meva situació: amb un pam de nas. Tot el què m'havia donat va desaparèixer amb ella. Em vaig descobrir incapaç de dibuixar ni una simple rodona al cul d'un got, cada vegada que tocava el piano sonava com si estigués matant un ramat de gats i els meus nous passos de claqué no haurien servit ni com a dansa de la pluja en temps de sequera.

Desesperada, sola i abandonada, vaig agafar un foli en blanc i vaig començar a escriure, a raig fet, sense preocupar-me ni per l'ortografia ni la gramàtica, menjant-me punts i comes, ofegant-me a cada nova frase per la falta d'aire. Em vaig despertar a l'hospital tres dies més tard: havia caigut fulminada per una lipotímia i m'havia esberlat el cap en la caiguda. Com que m'havien hagut d'operar a vida o mort, van considerar que la meva història de la musa no era més que un efecte secundari de l'anestèsia. Quan em van donar l'alta i em vaig poder tornar a encarar al foli al blanc, ho vaig fer ben armada amb una gramàtica i un diccionari catalans acabats d'adquirits.

Des de llavors, escric. He guanyat algun premi, he publicat algun relat... Un dia guanyaré el Nobel. Musa, siguis a on siguis: a qui se li acudeix regalar un do pel claqué a una escriptora?!


[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]

diumenge, 1 de juliol de 2012

Participa al Relatcrossing de VullEscriure.Cat!

Un text encadenat, un text amb il·lustracions, un text que es convertirà en un llibre a final d'any!

Encara no saps què el Relatcrossing de VullEscriure.Cat?

   - És un text encadenat que escriurem entre tots
   - Es podrà participar des de l'1 de juliol fins a l'11 d'agost del 2012
   - Cada participant tindrà un màxim de 500 paraules i 24 hores de temps
   - L'última frase d'un fragment serà primera frase del següent
   - La recepció/distribució de textos es farà a través de VullEscriure.Cat
   - Dues il·lustradores fantàstiques il·lustraran tots els textos presentats
   - El resultat final es penjarà a Bubok en forma llibre!

Vols apuntar-te al Relatcrossing? Vols conèixer-ne tots els detalls? Fes clic a les Bases del Relatcrossing!


Escriu-Escriu-Escriu... Aquest estiu, més que mai: Vull Escriure!

VullEscriure.Cat - Dotzena Crida: «Nyam, nyam»


A VullEscriure ens agrada complir les nostres promeses: varem dir als nostres amics del Twitter que faríem una crida pulp i farem una crida pulp!

Tens 500 paraules per escriure un text en què el protagonista adquireixi habilitats «especials» després de menjar-se algun «aliment» més o menys normal, jeje. Pots menjar cervells per ser intel·ligent, devorar llibres per ser un bon escriptor o cruspir-te orenetes fregides per aprendre a volar!

Des d'ara mateix i fins el proper dissabte 7 de juliol a la mitjanit. Vés a la web de VullEscriure.Cat i respon a la Crida!


Escriu-Critica-Vota: VULL ESCRIURE!

dissabte, 23 de juny de 2012

El llibre infidel

Quan el metge va sortir de la cambra negant amb el cap, el vell senyor feudal de Tous va saber que la maledicció de les bruixes continuava.

El vostre fill i la vostra jove no presenten cap millora.

Els criats van apartar-se del passadís mentre el senyor s'allunyava de l'estança amb passos lents, arrossegant la capa sobre les lloses humides en direcció a les cavallerisses. Si el seu fill es moria sense donar-li descendència, el seu llinatge es perdria en el fum dels temps i es convertiria la riota de la cort. A qui se li acudia de tenir només un fill argumentant que no podria estimar cap altra dona com la seva primera muller? Potser fins i tot hi havia el perill que el Comte li retirés la confiança i l'obligués a viure els últims anys de la seva vida com un vulgar captaire, oblidant els serveis prestats.

La pesta, la maleïda la pesta. Havia cregut que amb la mort de l'última bruixa la malaltia desapareixeria, que el foc purificaria els mals esperits i la bonança tornaria al poble. S'havia negat a escoltar les súpliques de totes i cadascuna de les dones que havia condemnat a la foguera, havia perseguit els rumors fins a les últimes conseqüències. Desesperat, veient com la vida del seu primogènit llanguia hora rere hora, finalment havia decretat l'execució de totes les dones del poble, grans i petites, formoses o lletges.

Només hi ha una explicació possible – va murmurar per si mentre li ensellaven el cavall –. Encara queda una bruixa.

Mentre el senyor de Tous pujava al cavall, la jove Ermessenda s'esmunyia una nit més al molí de la roda. Feia tres nits que s'hi amagava. La primera nit hi havia entrat de casualitat, fugint dels soldats del castell. La segona havia pres la precaució d'assegurar-se que el moliner havia marxat cap a casa abans d'entrar-hi. La tercera s'havia convertit en una rutina i semblava que ho hagués fet tota la vida. Ja gairebé no se'n recordava de la mare que havia mort a la foguera només quatre dies enrere. Semblava que hagués passat una eternitat des de llavors. Eren les curanderes del poble, eren les primeres a qui els veïns havien assenyalat quan el senyor feudal havia començat a buscar culpables per la malaltia del seu fill. Des de llavors, només dues coses havien ocupat la seva ment: sobreviure i desxifrar el llibre del vell musulmà.

L'Ermessenda va encendre la llar de foc després d'haver-se assegurat que totes les finestres estaven tancades. Es va asseure al terra ben a prop de les flames i va obrir sobre la falda aquell llibre que havia format part de les dones de la seva família des de feia generacions, el llibre que un esclau musulmà havia donat a la seva besàvia a canvi d'un remei pel mal d'ossos. Va obrir-lo per la pàgina que se sabia de memòria i es va tornar a fixar en les imatges que acompanyaven un text que se li feia incomprensible: les butllofes negres a les engonals i les aixelles, els pulmons plens de líquid que ofegaven els malalts, el mal que es transmetia a través de les rates. I al final de la pàgina, la imatge que l'obsessionava i que li feia mantenir l'esperança: un malalt curat, somrient, donant les gràcies al seu metge.

Tan de bo sabés què diu – va desitjar en veu alta, passant la punta dels dits per les lletres incomprensibles.

Va tornar a mirar els dibuixos. Hi havia una planta de romaní, farigola, tres bols de greix de porc, dues branques de llorer... I una planta amb unes fulles que era incapaç d'identificar. Estava convençuda que el text amagava la resposta, estava convençuda que en aquell llibre hi havia la cura per la pesta, la fi de tan de sofriment, però no podia saber-ho del cert. Ningú del poble no sabia llegir, les dones no podien entrar al monestir i, si s'acostava al castell, el senyor la faria cremar abans que pogués obrir la boca.

Ho sabia, encara queda una bruixa!

El crit la va agafar tan d'imprevist que ni tan sols va tenir temps d'aixecar-se. Una figura enorme se li va llençar a sobre i la va apressar contra el terra.

Et pensaves que et podries amagar de mi? El meu fill viurà, em sents? Viurà!

Senyor, jo no li vull cap mal al vostre fill! – va xisclar l'Ermessenda –. Jo el vull curar!

Tu?!

El llibre! Al llibre hi ha escrita la cura, només l'heu de llegir!

El senyor feudal va semblar que vacil·lava. Sense deixar la noia, va allargar la mà per recollir el llibre que havia caigut al terra de bocaterrosa. En donar-li la volta i clavar la mirada a les pàgines, però, la seva cara es va tornar vermella de fúria.

Això són textos d'infidels! – va rugir llençant el llibre al foc –. Vols que em condemni jo també?! Cremaràs a la foguera, maleïda bruixa, a la foguera!

No, si us plau, no! – va suplicar l'Ermessenda intentant alliberar-se per salvar el llibre del foc –. El llibre! Salveu el llibre!

L'home es va carregar la noia a l'esquena i va sortir del molí. Amb pocs segons, les flames van convertir el paper en cendres.