Avui
us parlaré com a sòcia i fundadora de la lliga d'artistes
«anti-espera-de-la-musa»: si us trobeu amb una musa... Fugiu!
Aquesta és la norma bàsica d'autoprotecció. No us fieu del seu
rostre beatífic, no us deixeu engalipar pels seus cants de sirena,
no la seguiu encara que prometi guiar-vos fins al pou de de les idees
sense fi! Tot és una trampa.
Jo
vaig caure en el seu engany, una vegada, fa molt i molt de temps,
quan jo tot just era un nadó i ella ja era una bruixa immortal sense
entranyes. Al principi, la nostra relació va ser com un conte de
fades. Hauríeu d'haver vist els dibuixos que feia a pàrvuls! En
aquella època en què la canalla no fa més que gargots de colors,
jo ja sabia representar a la perfecció la via làctia amb totes i
cadascuna de les seves estrelles. Les professores es quedaven amb la
boca oberta. A primària vaig començar a destacar per les meves dots
com a pianista i a secundària combinava els exàmens amb gires
internacionals de claqué. La de països que vaig conèixer!
El
conte es va trencar en mil bocins el dia que em va picar el virus de
l'escriptura. A la musa allò li va semblar una ofensa imperdonable.
Ella que m'havia ajudat a fer-me un nom com a dibuixant, pianista i
ballarina! Ella que m'ho havia donat tot sense demanar res a canvi!
Com li podia estar fent una cosa com aquella... A ella! I va
desaparèixer.
Més
endavant vaig descobrir que les muses no dominen totes les arts,
només unes quantes, que cadascuna té les seves àrees d'influència
i que els mestres del destí els paguen un tant per cada ànima que
tenen en nòmina, un tant bastant sucós. El dia que la meva musa va
desaparèixer, però, jo no en sabia res de res de tots aquells
negocis i em vaig quedar com s'hauria quedat qualsevol en la meva
situació: amb un pam de nas. Tot el què m'havia donat va
desaparèixer amb ella. Em vaig descobrir incapaç de dibuixar ni una
simple rodona al cul d'un got, cada vegada que tocava el piano sonava
com si estigués matant un ramat de gats i els meus nous passos de
claqué no haurien servit ni com a dansa de la pluja en temps de
sequera.
Desesperada,
sola i abandonada, vaig agafar un foli en blanc i vaig començar a
escriure, a raig fet, sense preocupar-me ni per l'ortografia ni la
gramàtica, menjant-me punts i comes, ofegant-me a cada nova frase
per la falta d'aire. Em vaig despertar a l'hospital tres dies més
tard: havia caigut fulminada per una lipotímia i m'havia esberlat el
cap en la caiguda. Com que m'havien hagut d'operar a vida o mort, van
considerar que la meva història de la musa no era més que un efecte
secundari de l'anestèsia. Quan em van donar l'alta i em vaig poder
tornar a encarar al foli al blanc, ho vaig fer ben armada amb una
gramàtica i un diccionari catalans acabats d'adquirits.
Des de llavors, escric. He guanyat
algun premi, he publicat algun relat... Un dia guanyaré el Nobel.
Musa, siguis a on siguis: a qui se li acudeix regalar un do pel
claqué a una escriptora?!
[Aquest
relat
ha
estat publicat
al
diari
«Osona Comarca»]
