En Cintet va néixer amb unes estisores a les mans. Els metges no s'ho explicaven, però la seva mare, sempre pràctica, va decidir que el seu fill es faria sastre i no se'n va tornar a parlar. Amb els anys, la fama d'en Cintet va traspassar els límits de la Plana. Prohoms adinerats de Barcelona pujaven expressament per posar-se a les seves mans i molt aviat es va convertir en el proveïdor oficial d'uniformes de mitja Catalunya. Només hi havia un però: en Cintet tenia una obsessió gairebé malaltissa per les cintes.
A principis de mil•lenni, quan tot semblava possible, la seva fixació feia fins i tot gràcia. No feia distincions d'edat ni de classe social. Que es creuava amb una nena amb una cinta als cabells? Adéu cinta. Que algú li demanava que li regués el jardí? Adéu cintes. Que algú el convidava per veure el vídeo de les vacances? Adéu cinta. Fins i tot les dones encinta havien d'anar amb quatre ulls perquè no es colés al quiròfan el dia del part per tallar el cordó umbilical.
Quan va explotar la bombolla immobiliària, però, les cintes van començar a escassejar i en Cintet, incapaç de tenir les tisores parades, va començar a tallar tot el què es posava al seu davant. Va començar per l'horari de la seva sastreria i va continuar amb el sou dels seus treballadors, passant per un munt de llufes de sants innocents i els uniformes que li encarregaven. Quan els bombers van començar a apagar focs amb pantalons curts i les infermeres a curar malalts amb mini faldilles, la gent es va alarmar.
Per intentar aturar-lo, els veïns es va reunir en assemblea i va organitzar una comissió amb l'únic objectiu de prendre-li les tisores. En intentar arrencar-li de les mans, però, van ratificar que era impossible desenganxar-les de la pell. Decidits a trobar un responsable, els veïns es van enfrontar amb els metges: “Per què no li vareu extirpar les estisores quan va néixer? Mireu quina una n'ha fet ara que és gran!″. Per tota resposta, els metges es van encongir d'espatlles: “Ningú no ens ho va demanar″.
[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada