Pels
escriptors «però» sempre hi ha alguna cosa més important, o més
urgent, que escriure.
Per
alguns és la feina que paga les factures i hi destinen hores i
energies més enllà del contractualment establert (els temps que
corren, ja se sap). Per altres són els fills, l'esposa o el marit,
els pares, el gos que s'ha de treure a passejar o el gat que ha
esparracat les cortines. Per uns és la hipoteca, omnipresent, que
consumeix fins a l'últim pensament del seu temps lliure. Per
d'altres és el jardí que reclama que algú li talli la gespa o el
gimnàs per mantenir-se en forma (com si això fos incompatible amb
qualsevol altra activitat), la roba que s'ha de portar a la
tintoreria o la llista amb tot el què cal anar a comprar al
supermercat de la cantonada (com a mínim un cop a la setmana, o dos
si la butxaca ho permet, o tres si alguna cosa indispensable ha
tingut la gosadia d'escapar-se de la llista de la nevera). Per la
majoria, la falta d'inspiració acaba sent la culpable de tots els
seus desficis (un eufemisme literari per referir-se a la manca de
ganes, digue-li mandra).
Com
pot ser que pels escriptors «però» sempre hi hagi alguna cosa més
important, o més urgent, que ser feliç? Només necessiten un paper
i un llapis, només es necessiten a ells mateixos... Per què no
escriuen? Potser perquè prefereixen creure que el món no necessita
les seves històries, que el planeta continuaria girant encara que
Shakespeare o Cervantes no haguessin existit. Potser perquè, en el
fons, només són persones.
Heu
sentit a parlar de les persones «però»?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada