No saps perquè, el temps et fuig de
les mans, com si intentessis atresorar-lo en un cistell de vímet o
en un cove ja ocupat per la lluna. Es despertes pel matí i et
plantes davant de la taula a l'hora d'esmorzar amb dotze hores
resplendents al davant, o deu si te'n vas a dormir d'hora, o
vint-i-quatre si ets dels que te'n vas a dormir quan ja surt el sol.
Sigui com sigui, en un moment
determinat, les hores es tornen minuts, els minuts en segons i els
segons en fum. Sense que en siguis conscient, el dies es converteixen
en mesos, els mesos en anys i els anys en una vida que has viscut
sense saber que vivies. Només de tant en tant tens un instant de
revelació. Com ara. Com ara que et trobes llegint un article sense
pretensions en un diari comarcal i et descobreixes fent que sí amb
el cap, sense ni tan sols ser-ne conscient.
- Desperta't!
Tanques el diari amb un cop sec,
baixes de l'autocar disposat a menjar-te el món. O primer t'acabes
l'esmorzar si encara ets a casa. O primer acabes de llegir el diari
convencent-te que la teva vida t'esperarà vint minutets més, total,
ja no ve d'aquí.
Sigui com sigui, en algun moment
determinat després de llegir aquestes línies trepitjaràs el carrer
disposat a cruspir-te el món d'una sola mossegada. O el camí de
carro, si vius a pagès. O la sorra, si vius a la costa. O la neu,
si... D'acord! El que sigui!
Sigui com sigui, avui sí, trepitjaràs
amb pas ferm i... Què dèiem que havíem de fer? Sí... No...
D'això... No te'n recordes? Tranquil, són coses que passen. Segur
que era una mentida... I no devia ser important. Apa, acaba't
l'esmorzar que encara se't farà tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada