Visita també My Red Notepad: No és un mirall perfecte,
però és un reflex de la mateixa ànima.


dijous, 6 de desembre de 2012

Homo Dormentus


No saps perquè, el temps et fuig de les mans, com si intentessis atresorar-lo en un cistell de vímet o en un cove ja ocupat per la lluna. Es despertes pel matí i et plantes davant de la taula a l'hora d'esmorzar amb dotze hores resplendents al davant, o deu si te'n vas a dormir d'hora, o vint-i-quatre si ets dels que te'n vas a dormir quan ja surt el sol.

Sigui com sigui, en un moment determinat, les hores es tornen minuts, els minuts en segons i els segons en fum. Sense que en siguis conscient, el dies es converteixen en mesos, els mesos en anys i els anys en una vida que has viscut sense saber que vivies. Només de tant en tant tens un instant de revelació. Com ara. Com ara que et trobes llegint un article sense pretensions en un diari comarcal i et descobreixes fent que sí amb el cap, sense ni tan sols ser-ne conscient.

- Desperta't!

Tanques el diari amb un cop sec, baixes de l'autocar disposat a menjar-te el món. O primer t'acabes l'esmorzar si encara ets a casa. O primer acabes de llegir el diari convencent-te que la teva vida t'esperarà vint minutets més, total, ja no ve d'aquí.

Sigui com sigui, en algun moment determinat després de llegir aquestes línies trepitjaràs el carrer disposat a cruspir-te el món d'una sola mossegada. O el camí de carro, si vius a pagès. O la sorra, si vius a la costa. O la neu, si... D'acord! El que sigui!

Sigui com sigui, avui sí, trepitjaràs amb pas ferm i... Què dèiem que havíem de fer? Sí... No... D'això... No te'n recordes? Tranquil, són coses que passen. Segur que era una mentida... I no devia ser important. Apa, acaba't l'esmorzar que encara se't farà tard.


[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]