Per
escriure una novel·la només necessites paper i llapis. I una cuina.
Recepta per una bona història: un bo molt bo i un dolent molt dolent
(i si pot ser un bo que estigui molt bo, l'èxit està assegurat).
El problema és quan t'adones que amb
aquests dos ingredients no n'hi ha prou i la casa se't comença a
omplir de gent: el sogre, la sogra, l'amic, l'amiga, el veí, la
veïna, el mestre, la mestra,... Amb això de voler ser políticament
correcte, el que abans arreglaves amb una trentena ara se't dispara
fins a mínim un centenar.
Però no n'hi ha prou, encara no. Els
teus personatges no poden ser mers titelles moguts pel vent.
Necessiten conviccions, objectius i desitjos, necessiten un passat.
«Quan tenia cinc anys, va caure en un pou i...», «En arribar a
l'adolescència, la perruquera li va fer un pentinat que...», «Mai
no va oblidar el dia que va perdre les claus de...». Aviat les
biografies de protagonistes i parenteles t'ocupen tot el menjador i
part de la cuina.
I a on passa la història? Aquí o
allà? En el present, en el futur o en el passat? Si la musa
t'inspira una història de dones d'aigua durant la revolució
industrial de la Cerdanya, ni tota la filmografia de Hollywood serà
capaç de salvar-te. Benvingut a l'àrdua tasca de la documentació,
altrament conegut amb el nom de piles i piles d'arxiu que t'ompliran
la terrassa, l'habitació i fins i tot els malsons.
Per escriure una
novel·la només necessites paper i llapis... I una casa molt gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada