El fantasma, a poc a poc, va
acostar-s’hi amb gravetat i silenci... Anava embolicat en una roba
completament negra, que li tapava el cap, la cara, tot el perfil, i
no quedava res a la vista, a part d’una mà estesa.
CHARLES DICKENS, Cançó de Nadal
(quarta estrofa)
En observar-lo, Ignatius Werter
pensà:
«Ja sabia que vindria, però abans
m'esperava els altres dos fantasmes i el Rajoy per avisar-me!».
Feia por, amenaçava i feia sempre
cara de menjar-se nens, si eren catalans. Però algú va estirar la
capa i no hi havia res. Era buit. Ignatius considerà tot el que
havia aprés sobre aparicions mentre estudiava a la lògia Locus 6.
«És per culpa del whisky»
—sentencià.
—No té res a veure amb el whisky,
encara que ara estàs massa borratxo —li digué Soraya, el dimoni
deforme que havia tibat de la capa.
Recolzat a la barra, Ignatius amb prou
feines es mantenia dret. No se li va ocórrer res mes que
preguntar-li:
«On passaràs el Nadal?».
Després d'unes hores més de
disbauxa, Werter tornà a casa. Allà, l'esperava el fantasma del
Bárcenas, tot replet de cadenes. No se sentia únic i això
l'indignava amb escreix, tibà una de les cadenes i la feu girar
enfurismat, el so metàl·lic trencava el fred.
—Em vaig immolar per tots vosaltres
—cridà el fantasma de Bárcenas— i no vaig rebre res a canvi.
Ara em toca demanar a mi: vull ser el rei d'un paradís fiscal, entre
el mar i les muntanyes. I a prop de la frontera no fos cas...
—No em consta un lloc així —digué
Soraya.
Bárcenas es regirà entre les cadenes
del seu entorn. Murri, silenciós, es mirava Soraya amb ulls tèrbols
i posat amenaçador. Amb mirada estràbica, ella s'acomoda la
perruca, grotesca i farcida de nusos que ni amb Mimosin se'ls pot
treure.
—Què mires? Babau!
—He vist massa habitacions buides.
Llits on encara s’ensumava el perfum d’una dona... odis, amor.
Fa molt de temps que camino sol.
—Prou! Cap a l'infern!
Ignatius es va quedar sol com un
mussol. Va sentir que es congelava tot en arribar el tercer fantasma,
l'Alícia. De la boca d'Alícia sortiren serps disparades cap als
nusos de la perruca de Soraya. Tot pudia i la gelor era terrorífica.
Ignatius
aprofità per entrar al telèfon i demanar auxili als caçafantasmes.
«Només
existeixen en la ficció», li respongueren abans de fer-li unfollow.
Tot allò pintava malament, però, de
sobte, va aparèixer un raig de llum d'on va sortir per salvar-los a
tots el seu líder i mentor, l'home del bigotet transparent i
somriure fals, que a crits va entrar en acció.
—Quiets tots, aquí mano jo!
Per l'altra banda sorgia del no-res un
homínid embolcallat amb una enorme bandera. Somreia amb beneiteria.
Tots bavejaven! I entre tots ells aparegué el mateix fantasma de la
transició. Ja hi eren tots.
Llavors va arribar el mateix president
Artur a fer fora els dimonis i fantasmes:
—Au, marxeu. El meu poble mereix
respecte!
I els donà botifarra. El mestre Yoda
l'aplaudí des de la penombra, mentre s'assegurava que no molestaven
gaire als seus fills per alguns afers tèrbols.
I una veu potent va cridar
—Jo sóc el vostre pare! —i
Junqueras va mostrar tota la seva bonhomia als atemorits fantasmes
del passat.
El fantasma del futur observava tota
l'escena, amb un posat confús. Ni ell mateix no sabia on tot aquell
teatre podia anar parar. El Senyor de les Titelles somreia, observant
com els seus ninots executaven aquell ball foll, però ell només era
una joguina més.
De lluny, un corb s'ho mirava tot
sense entendre res. El bucle de records malalts que era l'Infern dels
Humans li semblava patètic. Caront observà com la cua dels difunts
per pujar a la seva barca minvava, fins a tal punt de ser quasi
inexistent. I les ànimes? Molts les havien venut al Diable i
caminaven esmaperduts cap a la barca. El Diable havia fet un bon
negoci: els humans ho pagarien car.
Quin goig més sinistre sacsejava les
espinades dels dimoniets en veure'ls arribar. Ja tenien noves
joguines per l'Antinadal! Dansaven esvalotats al voltant de garlandes
de foc, on el pudent alè del sofre embogia l'ànsia pel joc que
preveien sufocant i cruel. Els nens als carrers es contagiaren de la
seva dansa i renegaren del Nadal. Tots celebraren l'Antinadal i
volien com a regal un teatre de titelles com aquell. Per fer que
s'estabornissin a cops de bastó i poder encetar una nova obra de
teatre. Allò que era el contrari de la vida quotidiana. Els nens
decidiren que havien de crear l'Anti-Tot! Xisclaren amb joia i
excitació!
—Fora l'anglès d'extraescolars!
Fora psicòlegs! Fora videojocs que ens compreu per atontar-nos
—cridaven—. Volem sortir al carrer! No volem que ens ensenyeu a
ser xais! Fora encotillaments! Som persones, volem respecte! Visca
l'Anti-Tot!
En l’Anti-Tot hom té cabuda: el
poeta, el traïdor i el traït, el somiador i l’infeliç. La
Mort... la rauxa. I el Cor, sempre el Cor. Però, van descobrir que
els pares es negaven a celebrar-ho com ells volien. Llavors, van
decidir que havien d'ocupar el seu lloc com fos. I així va ser com
es va crear aquell indret on regnaven els nens i els adults havien
desaparegut completament.
Els Anti-tot començaren a discutir,
havien sorgit grups que pensaven diferent i demostraven el seu
desacord sistemàtic contra tot. Mentrestant una noia es preparava
per sobreviure llegint totes les distòpies que trobava. Però fins i
tot llegir distòpies va començar a ser perillós, alguns Anti-Tot
imposaren la delació contra els rebels. La noia va fugir. I va fer
bé, ja que els Anti-Tot van decidir organitzar el major programa de
televisió mai vist: els primers Jocs de l’Anti-Tot.
«Qui el presentaria?», es
preguntaven. «I quines proves es disputarien? ». Tot eren dubtes
fins que algú va proposar:
—Farem un
programa en prime time d'escriptors!
—Se'ls
menjaran!
—Doncs que
se'ls mengin!
Cada escriptor havia de fer un relat
amb 140 caràcters del millor món possible, i entre els vots del
jurat i del públic decidirien! A les cavernes del món llunyà va
arribar la notícia dels jocs i molts analfabets es sentiren cridats
a representar el seu poble.
—K tmb vlem partisipa an la ksa dls
kuentus! —cridaven mentre s'acostaven al lloc on s'havia de fer el
programa, llapis en mà.
Demòstenes, el cap visible dels
Anti-tot es gratava la closca plena d'abundants cabells.
—Això ha d'acabar malament, per
força! —digué.
El programa ve començar i cap dels
escriptor va poder lluir-se, tots els llapis es quedaven sense punta
i els bolígrafs s'escapçaven.
—Veus què passa quan es retalla en
educació i s’augmenten els impostos, Ignatius? Sóc el fantasma
del futur i no m’agrada gens això... —El fantasma del futur
rigué sorollosament—. Si deixeu que us trepitgin els drets
acabareu tots així, mentre l'elit us farà esclaus —el que
l'escandalitzà més, però, fou la notícia que vingué a
continuació—. I l’elit, s'haurà de mudar a Catalunya, el recent
nou estat.
—Ezo zerá zi quieren loz Ezpañolez
—digué amb veu de flautí el Fantasma de la Transició, baixet,
efeminat i vestit de Generalíssim.
De sobte es
feu el silenci, l'urna estava a punt de parlar:
—Una urna
que parla? —Obèlix es rascà el cap— Estan bojos aquests
catalans!»
El fantasma de la Transició, vestit
de Generalíssim, agafà un contrabaix i començà a evocar a Patrick
Süskind. La música sonà greu. La confusió d'Ignatius era ingent.
No entenia res. Qui eren aquella colla de bojos que havien aparegut a
casa seva? Faltava poc per a què un convidat a qui estava esperant
arribés i els havia de fer fora abans no... Tard! Algú picava a la
porta! En Rajoy en persona! Era car de veure, només parlava darrere
una pantalla... La seva veu estava alterada i va començar a parlar
sobre coses que ningú entenia fins que algú va dir:
—Volem votar! —i Rajoy s'encengué
com si li haguessin posat un petard al cul.
Ignatius cantussejava baixet:
—Españolizaaar —mentre feia
pilotetes amb els mocs que es treia del nas, i seguia dient— A
vosotras también os vamos a españolizar pequeñinas!
El Rajoy era el fantasma del present.
I el del futur, llavors, qui era? Qui s'amagava darrere aquella
caputxa negra?
Els darrers acords de Süskind encara
suraven eteris, quan un perfum desconegut atrapà els sentits de vius
i morts, sotmetent-los. Fantasmes de tots els temps conspiraven per
tenir més poder, però no eren capaços de sortir del microcosmos
malaltís que havien creat.
—És això el buit? És això el
no-res? —gemegava una veu enmig d’aquell pandemònium. Només era
una gota, perduda en un mar de sal.
—No! —digué una veu poderosa
entre tots ells. Això és ni més ni menys que el teatre que he
creat per entretenir-vos, ignorants, per ocultar les meves malèfiques
intencions de dominar el futur. El present i el passat seran els meus
esclaus. Només cal esborrar-los i crear d'ells el futur pròsper que
mereixem.
I un soroll eixordador de cristalls
trencats que recordà el trencament de la bola de Charles F. Keane,
ho envoltà tot amb neu maragda. Una estranya música es va poder
sentir arreu. Tothom es llençà a terra: era la cançó de l'anunci
de la Lotería! La cançó de l'any passat, com un fantasma amable,
la recordava tothom; aquest any, fins i tot els seus protagonistes en
fugien espaordits. La melodia era una simfonia de tons diabòlics
que, tots plegats, composaven una arma letal. Acords menors, notes
lentes, dissonants: feien venir mal de cap. Tothom restà intranquil
i la suor freda s'apoderà dels malvats esperits.
Començaren a morir tots, fins i tot
els que ja estaven morts. Es marcien, es donaven per vençuts.
Tornaven als seus vicis, als vells fracassos. I el pou, aquell cop,
era vast, insondable. Qualsevol observador diria que tot estava
perdut, que l'esperit per un futur millor havia marxat per sempre en
veure aquell desori. I tanmateix, una petita espurna refulgia,
tremolosa, en una foguera, un mormol distant, augurava la primera
alenada del gòlem dorment.
Potser el desig de llibertat els
desvetllaria. Està escrit en la Torà:
"Més fàcil fou treure'ls
d'Egipte, que treure a Egipte d'ells".
I és que l'anhel de llibertat era
molt gran. Tant, que fins i tot aquells que semblaven ben morts,
començaren a ressorgir d’entre les tombes talment com zombis,
volien conquistar el món.
Com un fènix, el fantasma del futur
ressorgí de les seves cendres, perquè tot i la desgràcia al fons
sempre hi quedarà l'esperança. I amb un dit esquelètic assenyalà
un llibre de pàgines en blanc, tot convidant-los a escriure el seu
futur i el que quedava per fer.
—Ho teniu clar, oi? —preguntà—.
Doncs ja podeu agafar un boli i començar.
Se'ls quedà mirant, impassible,
esperant la seva reacció.
Va ser aleshores que l'Ignatius va
aixecar la mà, lentament i va dir:
—Per a què serveix el boli? Jo sols
sé donar ordres pebroteres.
I allò va ser com un tret de sortida.
Tots els nens, cultes i incultes, agafaren els seus bolígrafs i es
llençaren sobre l'Ignatius. Fins que acabà talment com l'Home
Il·lustrat de Bradbury. Cada inscripció en la pell era un relat de
la ineptitud política a Espanya. El cos maquillat de futur, la ment
buida. Les ordres pebroteres brollant-li marcides dels ulls i les
orelles. Ignatius era un no ningú.
—El futur depèn del que vàrem
escriure entre les hores del nostre passat —cridà Ignatius—, res
del que faci ara canviarà el meu futur.
—No has entès res, Ignatius! Cal
que canviïs el present —digué el Patge—. Duc regals: or,
encens, mirra. I a tu carbó, necessites millorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada