El llibre infidel

Quan el metge va sortir de la cambra negant amb el cap, el vell senyor feudal de Tous va saber que la maledicció de les bruixes continuava.

– El vostre fill i la vostra jove no presenten cap millora.

Els criats van apartar-se del passadís mentre el senyor s'allunyava de l'estança amb passos lents, arrossegant la capa sobre les lloses humides en direcció a les cavallerisses. Si el seu fill es moria sense donar-li descendència, el seu llinatge es perdria en el fum dels temps i es convertiria la riota de la cort. A qui se li acudia de tenir només un fill argumentant que no podria estimar cap altra dona com la seva primera muller? Potser fins i tot hi havia el perill que el Comte li retirés la confiança i l'obligués a viure els últims anys de la seva vida com un vulgar captaire, oblidant els serveis prestats.

La pesta, la maleïda la pesta. Havia cregut que amb la mort de l'última bruixa la malaltia desapareixeria, que el foc purificaria els mals esperits i la bonança tornaria al poble. S'havia negat a escoltar les súpliques de totes i cadascuna de les dones que havia condemnat a la foguera, havia perseguit els rumors fins a les últimes conseqüències. Desesperat, veient com la vida del seu primogènit llanguia hora rere hora, finalment havia decretat l'execució de totes les dones del poble, grans i petites, formoses o lletges.

– Només hi ha una explicació possible – va murmurar per si mentre li ensellaven el cavall –. Encara queda una bruixa.

Mentre el senyor de Tous pujava al cavall, la jove Ermessenda s'esmunyia una nit més al molí de la roda. Feia tres nits que s'hi amagava. La primera nit hi havia entrat de casualitat, fugint dels soldats del castell. La segona havia pres la precaució d'assegurar-se que el moliner havia marxat cap a casa abans d'entrar-hi. La tercera s'havia convertit en una rutina i semblava que ho hagués fet tota la vida. Ja gairebé no se'n recordava de la mare que havia mort a la foguera només quatre dies enrere. Semblava que hagués passat una eternitat des de llavors. Eren les curanderes del poble, eren les primeres a qui els veïns havien assenyalat quan el senyor feudal havia començat a buscar culpables per la malaltia del seu fill. Des de llavors, només dues coses havien ocupat la seva ment: sobreviure i desxifrar el llibre del vell musulmà.

L'Ermessenda va encendre la llar de foc després d'haver-se assegurat que totes les finestres estaven tancades. Es va asseure al terra ben a prop de les flames i va obrir sobre la falda aquell llibre que havia format part de les dones de la seva família des de feia generacions, el llibre que un esclau musulmà havia donat a la seva besàvia a canvi d'un remei pel mal d'ossos. Va obrir-lo per la pàgina que se sabia de memòria i es va tornar a fixar en les imatges que acompanyaven un text que se li feia incomprensible: les butllofes negres a les engonals i les aixelles, els pulmons plens de líquid que ofegaven els malalts, el mal que es transmetia a través de les rates. I al final de la pàgina, la imatge que l'obsessionava i que li feia mantenir l'esperança: un malalt curat, somrient, donant les gràcies al seu metge.

– Tan de bo sabés què diu – va desitjar en veu alta, passant la punta dels dits per les lletres incomprensibles.

Va tornar a mirar els dibuixos. Hi havia una planta de romaní, farigola, tres bols de greix de porc, dues branques de llorer... I una planta amb unes fulles que era incapaç d'identificar. Estava convençuda que el text amagava la resposta, estava convençuda que en aquell llibre hi havia la cura per la pesta, la fi de tan de sofriment, però no podia saber-ho del cert. Ningú del poble no sabia llegir, les dones no podien entrar al monestir i, si s'acostava al castell, el senyor la faria cremar abans que pogués obrir la boca.

– Ho sabia, encara queda una bruixa!

El crit la va agafar tan d'imprevist que ni tan sols va tenir temps d'aixecar-se. Una figura enorme se li va llençar a sobre i la va apressar contra el terra.

– Et pensaves que et podries amagar de mi? El meu fill viurà, em sents? Viurà!

– Senyor, jo no li vull cap mal al vostre fill! – va xisclar l'Ermessenda –. Jo el vull curar!

– Tu?!

– El llibre! Al llibre hi ha escrita la cura, només l'heu de llegir!

El senyor feudal va semblar que vacil·lava. Sense deixar la noia, va allargar la mà per recollir el llibre que havia caigut al terra de bocaterrosa. En donar-li la volta i clavar la mirada a les pàgines, però, la seva cara es va tornar vermella de fúria.

– Això són textos d'infidels! – va rugir llençant el llibre al foc –. Vols que em condemni jo també?! Cremaràs a la foguera, maleïda bruixa, a la foguera!

– No, si us plau, no! – va suplicar l'Ermessenda intentant alliberar-se per salvar el llibre del foc –. El llibre! Salveu el llibre!

L'home es va carregar la noia a l'esquena i va sortir del molí. Amb pocs segons, les flames van convertir el paper en cendres.

[Relat guanyador del 3r premi en el Certamen Literari del Festival de Llegendes de Catalunya 2012 de Sant Martí de Tous]