Gelat de pistatxo

Tinc un amic a qui no li agraden les vacances.

Tampoc no li agraden els gelats de pistatxo, ni els passeigs per la platja, ni les postes de sol des dels cims de Montserrat. El meu amic prefereix els clàxons dels cotxes i els embussos a primera hora del matí, en ple hivern, quan no saps si condueixes o patines sobre el gel; assegura que és el millor moment per veure com s'escalfen les xarxes socials.

Prefereix l'ordinador a una bona conversa, el facebook al cara a cara, el twitter al piular dels ocells, el correu electrònic a un àlbum de fotos. Fa mesos que fa guardiola per comprar-se un smartphone de dotzena generació, de la mida d'un rellotge de polsera, submergible, que li permetrà estar connectat les vint-i-quatre hores del dia; anticipa que serà una experiència orgàstica whatsappejar des de la dutxa.

El meu amic té un problema.

Al principi va creure que es tractava d'una anomalia puntual: correus electrònics sense resposta. Quan els sense resposta van ser substituïts per «resposta automàtica de fora de l'oficina», va pensar que es tractava d'una broma de mal gust. No es va adonar de la magnitud de la tragèdia fins que un sacríleg el va informar que tenia la intenció d'estar permanentment desconnectat, però llavors ho va veure clar: el virus «vacances» era el més letal amb el qual s'havia hagut d'afrontar mai el món virtual; segons el meu amic, som els seus amics els que tenim un problema.

Va passar a l'atac. Tuits les vint-i-quatre hores del dia, comentaris als murs de tots els amics facebookians, fotos instagramianes de les més petites foteses. La reacció va ser immediata. D'un dia per l'altre: zero seguidors al twitter, zero amics al facebook, zero correus llegits. Desesperat, es va rebaixar a trucar-nos per telèfon, però el seu aparell vocal estava tan desactualitzat que cap dels seus amics no vam entendre ni mitja paraula del que intentava dir-nos. Llavors sí, humiliat i derrotat, va baixar al carrer, va aguantar estoicament les agressions meteorològiques de la canícula estival i va prémer el timbre de casa meva. I aquí el tinc: enganxat a l'aparell d'aire condicionat, suplicant amb la mirada una terrina de gelat de pistatxo i amb el sol que es pon darrere de les muntanyes que encerclen la Plana com a teló de fons. M'assec al seu costat i l'abraço.

Encara sort que estic de vacances.

[Aquest relat ha estat publicat al diari «Osona Comarca»]