Tres mil sis-cents caràcters per un dia de glòria (virtual)

És la tàctica més vella del món de l'escriptura: quan no saps què escriure, escrius sobre fets reals i a posteriori afirmes amb rotunditat que tot és inventat.

Vint-i-dos de juliol del dos mil dotze. Una manera com una altra d'omplir set paraules d'un cop de ploma. Davant de preguntes inoportunes i d'acusacions difamatòries com a «omplidora de paraules», l'escriptora no té més que arrufar el nas i dir que ella no és de lletres, acompanyant la frase d'una mirada despectiva que converteixi l'aberració d'escriure numèricament «22/07/2012» en això: en una aberració.

Com aquell qui no vol la cosa, cinc-cents caràcters i pico al sac.

Els escriptors sabem des dels inicis dels temps que, si no fos perquè les històries són escrites per escriptors, no hi hauria cap història escrita protagonitzada per escriptors. Però no ens importa. Els escriptors som així: egocèntrics, lletraferits i grans aficionats a mirar-nos el melic. Si una, els índexs de lectura estan cada dia més pels terres, i dues, un gran percentatge de la població lectora és també escriptora (amb més o menys autopublicitis sobre les espatlles), quin mal hi ha en convertir-nos en reis i senyors de les nostres pròpies històries? Al cap i a la fi, siguem o no interessants, sense nosaltres elles no existirien. I al cap i a la fi, segons totes les teories de la ciència, la tossuderia és una virtut necessària i fonamental, tot i que no suficient, perquè els nostres desitjos es facin realitat: el dia menys pensat, passar-se deu hores teclejant davant d'una pantalla en blanc i negre serà «cool» i, fins i tot, «trending topic».

Mil sis-cents caràcters i endavant, que encara queda foli.

Un dia llegeixes en un diari l'anunci d'un nou concurs, convocat pel mateix diari: la possibilitat d'aparèixer en una de les edicions del mes d'agost a canvi de tres mil sis-cents caràcters (o una mica menys, a ser possible). El jurat és adjectivat com de luxe: Màrius Serra (conegut en el món Twittaire com «el boig de l'Apalabrados»), Jordi Puntí (manlleuenc il·lustre), Matthew Tree («sí, mama: aquell anglès nostrat que escriu en català») i Enric Gomà (que no saps qui és, però que el Google t'identifica com a guionista i creador, junt amb d'altres autors, de sèries mítiques de la Nostra com «Poble nou», «Nissaga de poder», «Oh! Espanya», «Laberint d'ombres» i «Temps de silenci»).

[Nota a peu de paràgraf: Sí, papa, hauria pogut aprofitar l'avinentesa per fer la pilota al jurat, però... Quina necessitat hi ha de fer el piloteig a un il·lustre jurat que altrament s'autoproclamarà imparcial i incorruptible? Millor recórrer a les tècniques de l'avi: el pernil serrà, amb una llesca de pa amb tomàquet és insuperable, i si el pa s'amaneix amb un rajolí d'oli d'oliva i un pessic de sal, la menja ja es converteix en un àpat digne del mateix Guifré el Pilós. Donin una propina al missatger. Picada d'ullet, o com dirien els néts: ;)]

Gairebé dos mil nou-cents caràcters.

Arribats en aquest punt, on l'escriptora ja no sap què més dir, ja només queden set-cents caràcters per acomiadar-se com s'havia avançat en un inici: aquesta història no està basada en fets reals i qualsevol similitud amb el món no fictici és pura especulació de la ment entrelíniana del lector.

PD. Sí, teniu raó: per tal que la ficció fos creïble en la seva totalitat, hauria d'haver eliminat el primer paràgraf, però llavors... Com aconseguiria la complicitat del lector perquè no es cregués tot allò que es podria creure si jo no l'hagués advertit perquè no es cregués tot allò creïble, però fals, que es podria haver cregut? Total: tres mil sis-cents caràcters exactes.

[Relat presentat al Premi Núvol de Contes, publicat a Núvol.Com el 4 d'agost del 2012]