D'acord,
sóc un frau. Dic que sóc escriptora i no escric. No és que no ho
vulgui (voler-ho és fàcil!) però és que... De debò algú es pot
estar deu hores al dia assegut davant d'una pantalla... Teclejant?!
Fa
anys que em vaig adonar del problema. Ho podria haver deixat, llavors
encara hi era a temps. Podria haver-me dedicat a la mecànica, a la
física o fins i tot a la cirurgia plàstica, amb una mica de sort,
però... Saps el què costa que la família accepti que ets un
«artista» (artista entre cometes, pronunciat amb una barreja de
veneració i repugnància, com aquell qui nota les escates d'un peix
fregant-li les cames en un llac d'aigua marronosa)? Saps les
baralles, els plors, els xantatges emocionals, el econòmics, els...?
Donar-los la raó? Mai!
Vaig
fer l'única cosa que pots fer en un cas així: contractar un negre
literari (allò que en anglès anomenen «ghostwriter», però que en
català no traduïm com a «escriptor fantasma» perquè aquí tots
els escriptors ho som una mica, de fantasmes). Vaig tenir sort. Per
quatre rals vaig reclutar un petit exèrcit disposat a escriure'm un
llibre de cinc-centes pàgines amb no més de tres setmanes. Vaig
començar a acumular novel·la rere novel·la, èxit rere èxit. Es
van fer algunes adaptacions cinematogràfiques, un parell d'obres de
teatre, fins i tot un musical que va triomfar a Broadway durant
mesos.
Tot anava a les mil meravelles... Fins
que m'has descobert. Ets intel·ligent. T'ha estranyat que no hi
hagués ni un miserable teclat en tot l'apartament, no t'has empassat
que escrigués les meves magnes obres amb el mòbil. En part ha estat
culpa meva: no hauria d'haver acceptat l'entrevista, no t'hauria
d'haver convidat a casa. En part ha estat culpa teva: si t'ho
haguessis cregut, t'hauries evitat de sortir volant per la finestra i
d'acabar estampat contra el sostre d'un camió. A més a més, ho
veus com sí que sóc capaç d'escriure un text amb el mòbil?
Llàstima que els fantasmes no sapigueu llegir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada